Temps era temps

Dilluns 20 de gener 2014

Temps era temps quan els diumenges a la tarda m'amargava per tornar a treballar el dilluns. Tenia clar que era per la feina, pel simple fet que potser em sentia fracassat, que no havia acomplert les meves expectatives professionals, pel mal rotllo ambiental ... ves a saber, tot de coses que sumaven i no vaig ser mai capaç de restar-les del tot fins el dia que em vaig adonar que era estúpid, simplement estúpid. Era obvi. Malestar i perdre espais de lleure per una ximpleria que no et deixava avançar. Ara no faig gaire res de diferent, les expectatives professionals tampoc són millors que abans i la sensació de fracàs o no, ha estat incompetència meva i no em calen ni retrets ni gemecs, com a molt recança. No ho he fet i ja està. Tampoc està en conformar-te. Està en acomodar-te i donar-hi el valor que té la feina. Aconseguir diners per viure, malbaratar unes hores al dia i oferir un servei a la societat; la resta lleure i maduresa, ara sí, maduresa. Arriba el dilluns i el passo, com abans amb l'estalvi del mal diumenge. Llavors arriba el dimarts, el dimecres ... i ja tornem a ser diumenge, igual d'avorrit, de trist i de gent voltant  passeig i plaça amunt i avall amb la mateixa cara de fàstic de sempre. Com a llicència anar al Casino a veure el Barça o a cals veïns i el cicle de la vida continua. No em calen diversions, em venen o no arriben. Diumenge dia de l'avorriment o del divertiment no proposat ... tal com ve marxa. Temps era temps el dels diumenges de patiment perquè no arribés el dilluns i ximpleria de passar hores mortes a l'snack ... per res o per oblidar. Tot molt remot. Quina sort.