El pare nostre

Diumenge 19 de gener 2014

Matí al Born. Perseverar. Que s'emprenyin. El mal que van fer i la memòria que ens perdura. Em molesten els que van de sobrats i que creuen que els humans no som els mateixos llavors que els d'ara; no, no m'ho crec. Varien els espais i les situacions, però els sentiments i les passions són les mateixes. Els pares i els avis eren tan o més humans que jo malgrat no existissin les comoditats i les tecnologies actuals, una fal.làcia. Dinar i una vedella amb bolets de les millors que he menjat mai acompanyada d'un bon vi de Subirats. Què més es vol demanar? Comprar un llibre a la Laie de Pau Claris i cercar un compacte a Castelló, metro a Liceu i baixar a Sants a prendre cafè a ca la Mercè. Dia barceloní. M'agrada. Essència insulsa i petita grandesa del viure. La meva capital. Un vigatà enamorat d'una ciutat amb nom de dona. De dona formosa, neta i bruta, arrogant i tolerant, com m'han educat. Ni això ni allò, però amb idees clares. Acollidora com la seva catedral dels pobres, la verge del Carme, la santa Maria del Mar. Barcelona. Vaig anar a missa. Una parròquia de barri obrer, Horta, humil i digne, com el que em vaig criar i com el món que convisc cada dia. Diada de Sant Marcel. Diada de la parròquia. Festivitat. La Berta cantava amb el cor de l'autònoma. Espriu, el poeta de la derrota, i el que ens activa cap a la victòria a través de la punyença. Una interpretació per a cor i orquestra de la pell de brau que haurien d'enregistrar. Emotiva. Vaig oir missa, sense creure, amb placidesa i vaig resar el pare nostre, l'oració que em va transmetre la mare, agafat de la mà de la Cristina i d'un senyor més gran de parla castellana que orava en català. Em vaig adonar que l'oració li sortia de l'ànima i que el primer sentiment d'ironia i de cretinitat personal no era lícit ni, molt menys, ètic. L'oració com a quelcom més transcendent, com una mena de repús ressorgit de l'educació cristiana rebuda i del respecte encrostat que no es deu perdre mai. Me n'alegro.

Comentaris