No pas

Dilluns 7 de gener 2014
 

Avanço en la lectura d'en Jünger. Ahir llegir fins tard i l'arbre de Nadal em feia companyia. M'agradaria que hi fóra tot l'any. Avui ja no hi és i el trobo a faltar. El pessebre fins a la Candalera. Comença el temps d'hivern, el temps que no suportava altre temps. Ara el tolero, el trobo normal i agradós. Tot torna a la normalitat. La Berta és fora, ja torna a ser a l'autònoma i a principis de febrer marxa al Marroc. Ens veurem poc. És la vida. Poca cosa a fer i que tot rutlli. Els dies són més llargs i s'acosta el temps del fred intens a Vic. El curs normal. Seguiré igual, llegint, escrivint, treballant i anant a dormir d'hora per llevar-me d'hora. Ho vull, encara que m'agradaria, sincerament, que em passessin més coses, les que no busco i em queixo, més emocions i no voldria pas que tot fóra tan endreçat, avorreix, però m'està bé i no sé si es pas perquè no ens queda cap mes remei. Les pautes diàries seran les mateixes. Ara gaudeixo del meu Jünger. Quan l'acabi faré el mateix amb un altre llibre o me n'emprenyaré, però mai deixaré un llibre per llegir o a mitges. No recordo quan ha estat la darrera vegada que ho he fet. Els acabo tots i no m'importa emprenyar-me pel fet que siguin dolents o poc grats. Em costa acceptat la incapacitat de sacrifici, em supera. Massa corda a l'hedonisme. Hivern, temps d'espera, abans de l'esclat, passat l'advent i esperar, aquest any sí, la tardana quaresma, passat el carnestoltes, la disbauxa que no em cal ni m'ha calgut mai, i passar a la vida esplendorosa, a la verdor que tant m'altera i m'agrada. Renaixença. Renaixement. En el record, sempre, la Toscana i Flòrencia. Stendhal i el síndrome. Ho deu ser, potser. Vida. Bellesa, el millor que he vist i que no cregui que veuré més si no hi torno. Aclapara. Temps de serenitat, difícil d'aconseguir en l'entorn que em toca viure, impossible si no es furguen els petits espais d'intimitat i de recolliment amagats en els registres de les dèries i de les fantasies no massa, o gens, fantasioses. Serenitat, sí poc serena i no pas amiga de la senilitat. No pas. Un pas més.