Afaitar

Divendres 21 de febrer 2014

Afaitar-me, una de les coses que més detesto d'aquest món, una altra és anar al super. Se'm fa difícil decidir quina de les dues em fa més ràbia. És igual. Divendres. Acabo d'afaitar-me. Encara no he acabat la setmana laboral, demà unes hores més. Mai m'he afaitat cada dia, només ho vaig fer els primers dies del servei militar a la capitania de Sevilla i em va resultar impossible. Pell massa fina i la carnisseria era considerable. La infermeria militar em va fer un rebaix de barba de tres dies. Obligació d'afaitar-me cada tres dies i presentar-me al tercer dia al sergent de guàrdia polit i afaitat sota amenaça d'arrest. Batalletes. Deur ser una de les poques coses que em deu haver servit  anar allà, encara ho segueixo fent ara. No em fa res portar barba d'un o dos dies, fins i tot de tres, més ja no, em començo a sentir pòtol i embrutit. No m'agraden ni les barbes ni anar molt barbut, com tampoc m'agraden els homes que s'afaiten a diari. Suposo que n'hi ha que la feina els hi demana, altres la parella els hi fa anar, per sort no és el meu cas ni una cosa ni l'altra, i tinc la sensació que anar massa afaitat i polit forma part d'una manera antiga d'entendre el sentit de l'estètica que no s'adiu amb la meva. Respectable. Partidari del desmaneg controlat, de la llatinitat, conscient que un toc canalla no fa mal a ningú i pot comportar un cert interès estètic i visual, m'empatollo. Efecte mirall. Em passa el mateix amb les dones. Una de gaire massa tocada i posada, amb tots els complements combinats sense massa gràcia i amb fredor, perfumada, massa pintada i amb la sensació eterna que acaba de sortir de la perruqueria, no sabria què dir-hi; pols oposats, no m'atrau, no sol tenir la capacitat de sorprendre'm i de donar-me aquella sensació de frescor i d'elegant deixadesa que tant em sol agradar. Qüestió d'estètica.