M'ha pres el pèl

Dilluns 17 de febrer 2014

D'en Gay de Montellà ja en vaig parlar un dia i en continuo pensant el mateix. Ara predica que vol el pacte fiscal quan ha tingut més de trenta anys per demanar-lo. Se li deu acabar la mamella. No me'l crec. Un dia vaig defensar a en Joan Rosell i me'l vaig creure. M'ha pres el pèl. Només vaig incidir que poc era de fiar una persona que confiés la vicepresidència al senyor Joan Gaspar i Oliva. Jo no li haguera confiat mai. Quan el senyor Rosell parlava em sonava convincent. El procés a les beceroles i encara molt camí per córrer, llavors. Tot façana i dir el que es volia sentir pensant que la situació canviaria, que ens vendríem, com fan ells, per una tifa de gos. Ara la situació és diferent. Em va mig enredar. No els hi ha anat com ells haurien volgut. S'han tret la màscara. Són gent molt lletja. La resta dels mortals comencem a tirar per un altre cantó, no sé si millor, però sí diferent. Cap dels dos em són vàlids. I no em diguin que no es volen implicar en política i han estat capaços de burxar fins a entaforar-nos la reforma laboral. De què van? Cada dia sóc més pobre treballant més. El futur en mans d'ells és tenebrós, tot sense voler-se implicar ni intervenir en política. Que m'ho expliquin perquè no ho entenc. A vegades tinc la sensació que estic jugant als escacs i que aquests juguen a un altre tauler o els tinc com adversaris. Els que juguen al equip, o jo al seu, són els empresaris que busquen la mateixa finalitat, fer escac mat al rei blanc. Cadascú té el seu rol a la partida. Aquest parell juguen amb les blanques, amb una jugada d'avantatge i no sé si pas amb masses aptituds per a moure les peces amb la destresa i l'habilitat que requereixen els nous temps, els cavalls no els dominen massa i la dama, les dues torres i els alfils són més potents i amenaçadors que els meus; l'únic recurs que els queda, la força i l'amenaça, enfront l'agilitat dels meus cavalls, de la mobilitat afogada dels alfils i la destresa dels peons, dels nostres, els negres, els acostumats a pencar, a sacrificar-se, perquè de la dama no ens en podem refiar, el rei és un inútil i no ens cal i les torres, massa enrocades ... massa,  i l'escat mat al rei blanc ens apressa.