Dèries

Dimarts 18 de febrer 2014

L'antena de la ràdio fa massa temps que rasca. No va gaire bé i em pertorba l'audició de Catalunya Música. Batallo perquè la reparin i, de moment, no me'n surto. Ara mateix ha rascat una mica i ha deixat de fer-ho. Espero que duri. L'audició és correcta. En aquest món tothom vol feina, pocs volen treballar i que ho facin bé, ja sol ser una utopia. Dèries. Estona d'espera. Avui Barça. Espero no adormir-me. Sopar d'hora i a cals Bardolet. Dia dedicat a parlar de poca cosa, en prou feines de les meves, les que semblen que interessin més, el que sol ser el dia a dia. Ahir parlava de política, no interessa a ningú i no vull deixar per alt l'editorial del Màrius Carol avui a la Vanguardia española. No el transcriuré, importa poc. Aquest home està fent bo al José Antich, almenys aquest tenia les idees clares i era el que era, l'altre no arribo a saber massa de quin pal va o massa que ho crec saber. Les sensacions que em transmet no són pas bones i no sóc ningú per dir-ho ni per criticar-ho. Cansament i pressa per fotre el camp d'una vegada. Necessitat de voler una altra cosa, una de millor que sembla no arribar mai, relativament utòpica i que fa tirar endavant. Horitzó. Ara sona una peça de Rachmaninov, músic de cinematògraf, descriptiu, emocional ... que poques vegades escolto i que ara m'impulsa a escriure aquestes quatre ratlles de gust, amb ganes; segurament algú les llegirà i no m'he pres massa la molèstia si el que escric val massa la pena o es interessant, és el que surt i raja tal com raja. El piano un instrument meravellós. Enyoro les tardes quan la Berta el tocava. És una bona intèrpret. Sempre havia coincidit amb en Joan Rubinat, el seu professor, i quan ho deia ningú se'm creia. Ja acabo i he començat amb la sensació, sempre la tinc, de tenir molt poques coses a dir o de saber dir sempre les mateixes amb variacions, el mateix que passa amb la música, combinacions de notes o de paraules, fa el fet. Ara sí, potser que pari.