La meva Toscana catalana

Diumenge 23 de febrer 2014

No em trec la mala llunya de sobre i no sé com fer-m'ho. Estrany, com solen ser els darrers diumenges, la música ja dura massa i hauria de deixar de sonar. No es just ni per mi ni per a ningú. Llegeixo menys del què és habitual, escolto poca música i no pot ser, no, no pot ser. Sensació de deambular cap al buit, cap al no res. Desagradós. M'han fet fora de casa. La Berta fa el dinar i té necessitat d'estar sola. L'entenc. Voltar per la Lucca catalana, Vic, i no és Florència. Dia esplèndid i lluminós. Voltar, sense massa gent, i anar a  la Catedral, pocs turistes i les pintures il·luminades. Esplèndides, el valor afegit d'aquesta catedral neoclàssica sense massa identitat i estil; el seu, auster i pobre. El campaner s'ha jubilat i unes monges vingudes de fora la vetllen; no m'està massa bé, però hi són. M'agradava més com era abans, més d'estar per casa. Recomanació de poders-s'hi perdre una estona. Les pintures valen la pena. Sert, com Balmes, símbols de la ciutat. Aturat davant del museu, entrant pel carrer de l'Escola i observo l'antic espai de la Pahisa, potser millor que l'hagueren aterrat i no haver construït res. Hauria estat una plaça reduïda a semblança de la de Siena, reduïda i poc a veure, o molt, la meva Toscana catalana, la ciutat de Vic en un diumenge al matí d'hivern assolellat. Carrer de l'Escola amunt, deixo les Sacramentàries i obvio passar pel carrer de Sant Miquel, el de l'Arcangel, abans carrer dels Morts, on els enamorats anaven a petonejar-se  a les fosques després de trencar els fanals a cops de pedra temps enllà i tot sota l'atempta mirada del campanar, el romànic, el de l'abat, del bisbe, l'Oliba, el dels tractats de pau i treva. La meva Toscana catalana.

Comentaris