El dijous

Dijous 27 de febrer 2014

El dijous sol ser el dia que escric més tard i que tinc menys coses per dir. Segurament deu ser perquè no m'hi poso quan arribo de treballar, deixo matar l'estona, o pel simple fet que ja tinc la ment predisposada a  escriure tard i sabent que tindré poques coses a dir. No sé si a tothom els hi passa, però jo funciono molt d'aquesta manera. La convicció i l'estat mental em determina molt l'activitat. S'apropa el cap de setmana, ni fred ni calor, descans i poca cosa més, no entenc massa, mai l'he entesa, l'alegria que tenen la gent quan arriba el divendres per fer el que faran el dissabte i el diumenge, si tots solen ser iguals o amb molt poques variacions, senzillament no ho entenc. Cap de setmana, una necessitat com qualsevol, un descans. Ara mateix ha acabat el basket, un d'aquells esports que no em diu gaire res i que no he estat capaç de veure'n mai un partit sencer. Juga el Barça i ha guanyat a la pròrroga. Millor, però ni fred ni calor. He treballat dues hores pel país entrant signatures del vot per la independència a la base de dades central. Variar de rutina i material per l'entrada de blog del dijous. Intentar formar part d'aquesta mena de gent que es mou, sóc dels que ho fa relativament poc, dels que volen un món millor i que la situació canviï d'una vegada. Necessitat. Un granet de sorra i molts de junts poden formar una duna que es pot escampar territori enllà arrossegada pel vent. Dijous, poca cosa a dir i ganes de caure als braços de Morfeu. Son reaparador. Smile una vegada més. Reiteració i una gran música d'en Charles Chaplin, tot un clàssic sense formar part de la música que s'entén com a clàssica.

Comentaris