Sol ser normal

Divendres 7 de febrer 2014

Sol ser normal, temps enrere més, que soni música clàssica a casa. Cap d'altra. Ara, potser sona un xic menys, no pas massa, però les audicions són més selectives. L'estat d'ànim, les lectures del moment i com m'hagi anat el dia ho condiciona. Suposo que d'això se'n deu dir maduresa. Molt difícil és que pugui arribar a escoltar música moderna al menjador, com a molt a l'ordinador i tampoc és que sigui massa moderna la que escolto. Hores d'ara una cançó d'en Paul Anka, you are my destiny, baixada del YouTube; una mena de música carrinclona, que em rememora les nits d'estiu al Pati Blanc o Blau, ja no ho sé, de Llançà quan hi anàvem a l'estiu de vacances i érem feliços. Em vanto de no haver-me deixat emportar massa pel corrent. He procurat tenir el meu criteri i amb la música he estat radical. M'agrada la que m'agrada i m'apassiona l'òpera, Wagner sobretot, i no en parlo mai; forma part de la meva intimitat i no sé, no en sabria gens, expressar mínimament el que sento quan l'escolto. Em faria sentir grandiloqüent o ridícul topant amb el principi de no anar als extrems. En aquest tema no sé trobar el punt mig i me'n dolc. Conscient que m'hauria agradat poder haver estat capaç d'escoltar quelcom més a casa, en la meva intimitat, però no puc, no, no puc, no m'agrada i no em transmet res, com una mala novel·la feta a motllo. M'empeny el criteri classificatori i intentar saber què et donen i què t'empasses. Em va fer molta gràcia, em vaig sentir complagut, quan la Berta encara no fa pas masses dies deia que ella va començar a conèixer pares musicalment normals, els que escoltaven altres coses quan anava a casa les seves amigues o l'acompanyaven en cotxe. Deia que sempre a casa havia escoltat música clàssica i molta, molta, òpera de petita. Tot això que té. Sap solfa, música, és capaç de tocar el piano amb dignitat i de cantar en una bona coral. Bé, potser sol ser normal no voler voler descobrir que hi ha quelcom més enllà del que t'ofereixen, del que és comerciable, del que no costa cap esforç i viure en la permanent cultura del fast food. Dec formar part dels que no em deu plaure superar els límits del colesterol.

Comentaris