Cantarella reiterativa

Dimecres 5 de febrer 2014

Cada matí a la rotonda del Vic Sud, una patrulla dels mossos aturada. Ara ja no em fan bufar. Seria la tercera vegada. Vaig a treballar. Entenc que es foten de fàstic allà aturats tota l'estona i alguna cosa han de fer encara que sigui tocar els collons a un pobre treballador que es va a guanyar les garrofes dignament. Els entenc i no els compadeixo. Aquesta feina, com la meva, se l'han triat o se l'han trobat, però hi estan abocats i no els queda cap més remei que aguantar-se. Qüestió de responsabilitat. Em molesta el fet que m'hagin aturat dues vegades. De grat els hi hauria donat l'entrepà pel simple fet que em deixessin en pau i poder seguir el camí. Hora inclement pels mortals, quarts de cinc de la matinada quan als convents deuen tocar a matines. Cantarella reiterativa. Feines, la de mosso i d'altres, que el pare en deia de ganduls i no crec que tingués massa raó, la seva, com a molt i sóc conscient que no m'agradaria gens fer-les. Em fotria de fàstic i dels nervis. Tampoc recomano a ningú la meva, és una mena de bogeria i un passar ràpid al cementiri. A la terra només allarguen els pencos. Dèries. Rememoro feines avorrides. Fa dos anys a Florència, als Uffizi, rehabilitació de tres o quatres sales, una de Rembrandt, un dels pintors preferits i no sabia on els havien exposat. Desesperació assumible. Una dona, un pèl més jove que jo, atractiva, elegant, asseguda en una cadira sense saber com matar les hores. Se'm va ocórrer demanar-li a on eren els quadres. La vaig distreure i em va acompanyar. Amable. Ens enteníem sense saber italià ni ella català, m'és igual, m'ho va explicar tot, encara que moltes coses de les que em deia ja les sabia, la vaig deixar explicar i m'ho va agrair efusivament. Em va resultar grat i, per què no?, plaent, aquestes petites coses de la vida solen ser les que t'allunyen de l'existència diària. Experiència compartida. Cantarella reiterativa.