O2

Dissabte 8 de febrer 2014

Dia d'oxigenació, de descans necessari i no volgut. Descompensació. Em pesa més l'existència que la vida i no m'agrada. No em conformo. Millor callar. Escriure. O2. Massa CO2 existencial, la meva dèria present. Ja em passarà. Tòxic. Em caldria una sortida. Escriure, reitero, llegir, badar, voltar, prendre cafès i imaginar-me vides imaginàries en alguna terrassa d'un cafè qualsevol parant el sol o veient com cau la pluja des de dins. El que més em plauria hores d'ara. Massa CO2 al cos i a la ment. Necessitat d'O2 i no em cal NO2 ni, encara menys, C2H6O, anestèsia, idiotesa amb la capacitat de no solventar res. Innecessitat. A on voldria estar hores d'ara? A qualsevol lloc de la Provença, la millor terra que he conegut mai, la melhord tèrra del mond, encara que ningú allà sàpiga què vol dir, la que m'estimo més de totes les que he estat. Me n'agraden els colors, els gira-sols, els camps de lavanda a la primavera, les olors, la llum clara i el molest, molt molest, mestral, com la tramuntana, identitari ... a hores d'ara hi voldria estar escrivint, llegint, prenent un cafè o una copeta de pastís tot deixant passar la vida i no em faria res arreplegar les fulles manuscrites emportades pel vent tros enllà. Ho desitjaria. Vent. O2. Llum allunyada del tenebrisme. Plaser de viure, encara que no ho entenguin.