Un home sol assegut

Dimecres 19 de febrer 2014

Estar sol. M'agrada la soledat i encara més quan em trobo immers en la multitud. Detesto viure assilvestrat i em costa suportar la soledat comportadora de pobresa del tipus que sigui. Necessito estar sol i la companyia, moltes vegades, m'és sobrera, l'evito i no entenc massa als que els cal sempre algú per anar a fer un pet. Un home sol assegut en una terrassa d'un cafè de la plaça de l'estació prenent una cervesa. Sol, sense ningú al costat. Mitja tarda. Rememorar, l'eterna debilitat, un dia al carrer de Sant Pere més baix, també sol en una terrassa en un bar regentat per gallecs, a familia, una cervesa i una tapa d'orella de porc. Coses que abans feia i ara les faig en compte-gotes. El barri, l'entorn, a dues passes mal comptades de l'Arc del Triomf i del passeig de Sant Joan. Estar sol, un llibre a sobre la taula, pensar en les meves dèries, mirar la gent com passa pel carrer, repassar el rònecs edificis, badar pel simple fet de badar, guanyar minuts a la vida i prendre'ls a l'existència, encara que costi entendre-ho ... una dona, andalusa, a la taula del costat, asseguda amb una colla de jovent mal guarnits, donava mostres d'una incipient demència senil mostrada a partir d'una incontinència verbal estrafolària. Poca educació rebuda, gens formada i cap mena d'ànim de molestar ni d'ofendre a ningú. Vaig rebre. Que pena da un hombre  guapetón como este bebiendo solo sin nadie al lado, siquiera, una mujer. Debe ser maricón o un amargado. Vaig somriure i cadascú va seguir el seu camí, jo pensant amb les meves coses, ella amb la seva xerrera i les va deixar anar per sevillanes i per petaneres. Salamera i amb certa gràcia una estona. Em sentia bé sol, era el que volia en aquells moments, el meu espai, un moment de vida. Fotuda deu ser la soledat en si mateixa, la que ha escurat tota la carn de la vida i sols deixa els ossos de la misèria ... aquell estar sol no volgut, sobrevingut i que t'aboca ves a saber on, potser en els pous més foscos de la demència o de la incontinència, la que sigui, la verbal, la sexual o l'etílica, és igual, fugir i tirar pel dret al no sé on, al res de bo i tot per un home sol assegut en un cafè de Vic a un pas del carrer Verdaguer.

Comentaris