Llavors i ara

Dimarts 11 de febrer 2014

Només ens calia una pilota de futbol rebentada per a ser feliços, una d'aquelles de retalls pentagonals de pell dolenta i barata, de les antigues que s'havien d'inflar amb una manxa, un mirall trencat enganxat a la pilota amb una mica de cola de fuster que ens donava l'avi Bernat d'en Miquel, l'amic absent, un tocadiscs que el pare ens havia arribar a fer funcionar encara que estigués atrotinat i ens el va clavar al sostre amb quatre tacs mal collats i una instal.lació barroera de tres llums de colors, un de vermell, un de verd i un altre de blau. Oli en un llum. Màgia. Cançons com aquesta i altres. Joves. Ens agradaven les noies i a elles els nois. Ballàvem gairebé tota l'estona lent. Ens arrambàvem. Bevíem coca-cola barrejada amb ginebra de garrafa de la Vinícola del carrer de Manlleu. Algun pet considerable. L'Agustí, el Boston petit, sempre en feia alguna. Les mans anaven soles i les boques en cercaven d'altres i el resultat era el que era, èxit o fracàs rotund, mai les mitges tintes. Primers pits tocats, consentits innocentment, com la cançó i el vídeo, innocent, idíl·lic, també cal. Sempre la mateixa dialèctica, encara em dura, llavors i ara. Pocs fets, llavors i ara. Un babau, llavors i ara. Dialèctica, el que m'identifica, el que m'agrada, parlar, parlar i poca cosa més, cap iniciativa, llavors i ara, el recordar, el rememorar, sense enyorança, amb estimació del temps passats, per què no? com la cançó. Un ximpleria. El do de la paraula, malgrat la certa dificultat, anguniosa llavors i transitòria ara però que em fa sentir bé, m'identifica i és bo. Irònicament em puc arribar a retreure, llavors i ara, que una mica d'acció i de sacseig no hauria estat i no estaria pas sobrer ni llavors ni ara. No, segur, continuo essent un babau i com m'encanta rememorar i reiterar. No hi puc fer mes. Sóc jo, sóc com sóc i no seria el mateix.