No en sé i és obvi

Diumenge 16 de febrer 2014

Descansar per necessitat és de les coses que em posa de més malhumor, que més m'amarga i amoïna a la gent que m'envolta. No ho puc suportar i amb l'edat els rampells sovintegen i són més intensos. S'hauria d'aturar. Material de teràpia. Descansar perquè un ho necessita o se'n plagui, m'està molt bé; decisió personal, però que ho sigui pel simple fet que el cansament t'ha abatut i t'ha manllevat altres espais vitals, em rebel.la i em remet a un estat difícil de pair i d'entendre. Diumenge, dia terrible i lleig. Dia plujós, núvol i fosc. M'hauria d'agradar per coherència. Avui no n'és el cas. Mala lluna. Espero que sigui un accident. Darrerament existència massa accidentada. Culpa meva i no cal parlar-ne i, si en parlo, cap raó, cap lògica. És obvi. Massa cansament sentit com a incomprès i acumulat. Consciència que massa temps inútil dedico al descans i a dormir per reparar situacions obligades i no grates del tot. Dèries meves sentides dels darrers temps. Temps manllevat a afers que voldria fer, que no faig, que no sé ben bé què vull fer, ni què voldria ... és cert i em trastornen l'enteniment i l'estat d'ànim de mala manera. En sóc culpable. Únic responsable, únic, de regularitzar i d'entomar. No en sé i és obvi. Material de teràpia, reitero. Ansiolítics, alcohol ... no calen, descartats, un placebo que no soluciona res, només té la capacitat de dissipar momentàniament. Qüestió de mentalitat i no de conformitat, deu anar per aquí. Poca raó i certa manca de voluntat reparadora. Ennuvolat com el dia.