Ho faig complicat

Dilluns 3 de febrer 2014

Per la Candelera sol, vol dir que farà fred i en fa. Malgrat ho pugui semblar, no sóc home d'extrems, m'agrada la tardor i la primavera, cada vegada menys l'hivern, suporto l'estiu i en gaudeixo les nits i les matinades. M'adono de la conversa i de la banalitat de l'escrit. Necessari o potser hauria valgut més no escriure res. Em refaig, avui torno a viure i intento deixar de banda l'existència, em  malhumora, em fa brogir una mena d'ira somorta que moltíssimes poques vegades surt violentament, només es manifesta reiterada i desagradablement escopida en comprimides dosis de ràbia, i que em sol mortificar per dins. No és bo. Avui ha estat un dia de descans buscat i volgut. Dia domèstic: posar una màquina blanca, estendre-la, preparar el dinar de demà, el sopar d'avui, escriure la simplicitat que ara es pot llegir, escoltar Catalunya Música, endreçar la cuina, llegir unes pàgines del Príncep de Maquiavel i descansar una estona abans d'anar a teràpia. Apassionant. Tornar a casa i reposar. Hores d'ara no sé si aniré a acompanyar la Cristina a ioga i entomaré el fred. Gens enrabiat, tampoc joiós ni alegre. Quotidianitat de vida senzilla a mig camí de l'existència, la que em costa suportar, de l'obligació, del que faré demà, treballar per a poder gaudir i acomodar el temps a la vida, mai sinònima d'existència, de cap manera. Una altra cosa. Ho faig complicat. Conscient.