Al·legoria

Dissabte 26 d'abril 2014

Pel Tito. Un bon dia el món se'ns acaba. No cal que sigui massa d'hora. El mal ha estat una mala peça al teler i no és just. Tallo. Il Gattopardo. Itàlia. Visconti. Avui me l'acabaré de mirar. Sóc un devot del director llombard sense ser massa cinèfil. Mag de l'estètica i del bon gust. Aristòcrata. Casta proustiana. Dues escenes que sempre m'han impressionat des de la primera vegada que les vaig veure a Sevilla: la del comte Don Fabrigio Salina, Burt Lancaster, i el nebot, Tancredi, Alain Delon, quan el jove se'n va a lluitar al costat dels camises vermelles, a la pel·lícula taronges, garibaldianes. La bronca, la incriminació de Don Fabrigio a la tricolor vermella, blanca i verda, la del mal gust, la de la xusma i la defensa de la senyera blanca amb la flor de lis del regne de les Dues Sicílies. Entenc la preocupació d'esfondrament del món de l'oncle, una constant en Visconti, i un peu a cada banda. Entendre la realitat, a la seva manera. Quan marxa el nebot el crida i li dóna una bossa amb molts diners i no queda clar si els hi dóna a ell o són per la causa, vés a saber. Llavors una conversa amb el capellà, quan torna de Palerm, l'aristòcrata ha anat de cassanella. Es veu que ho sovinteja. És un home domèsticament poc satisfet malgrat haver tingut set fills. El capellà, una mena de miserable mantingut egoista que només vol viure bé a base de fer resar pares nostres i aves maries a quatre benaventurats. Revolució i canvi, però mirar que tot quedi igual, cap i a la fi, els de la tricolor voldran ocupar i assimilar els nostres hàbits, els de la flor de lis. Assumible. Que lluitin, que es matin a les muntanyes ... i jo a Donnafugata, toponímia deliciosament suggestiva, a veure-les venir. El nebot a lluitar per la nova Itàlia. Vindrà la transició, la independència, la d'Itàlia, i en futur d'altres i algunes molt properes; les famílies, les de sempre, a mantenir l'estatus, mentre els idealistes, els que ho senten, els que estimen el país i la terra, els que breguen a les muntanyes o a les assemblees per la tricolor o per la quatribarrada, és el mateix, la senyera del poble, la dels sentiments sense especulacions a creure's que  han fet canviar quelcom sense capacitat de moure els fonaments. Al·legoria.