No ha parat de ploure

Dilluns 21 d'abril 2014

No ha parat de ploure. M'ha enxampat i he quedat moll. M'agrada la sensació de mullena. Ara reclòs a casa i a esperar el dimarts. Emprendré l'existència i aparcaré la vida a hores volgudes i que voldré que siguin viscudes. El meu dilema. Del què faré demà, demà passat i l'altre, en diuen sort, jo en dic supervivència. Molts ho voldrien, jo ho necessito per esgarrapar moments de vida a l'existència que no gaudeixo o obvio, no sé què és pitjor. Insofrible. Sincer en mi mateix, no hi puc fer més. Tothom clos i en sóc, m'incloc. Món finit i limitat que no va més enllà del nucli familiar, del dia a dia i del què ens passa a cada moment sense amaniments. Viure sense escoltar, tots som sords de les nostres dèries, dels nostres problemes, reals o imaginaris, sense escoltar i escoltar i sentir allò propi, allò que només, i només, forma part del concepte de clan, de cau, de caverna, dels teus i que no té, no deu caldre, res a veure amb el món dels absents, els d'un altre clan, d'una altra caverna, d'un altre cau, dels que ja no hi són i dels que un, personalització, hi pertany sense pertinença, sobrevingut, totalment subordinat a les exigències i als problemes, mai els seus, mai, com a molt els provocats, els que acompanya i aconsella amb la sensació de mai ser històricament del tot escoltat, els que no són del tot vàlids, ni clars ni transparents, sempre superables, els altres, els del clan superlatiu, grossos i inclusius, sense discussió, sense dissidència i molta, molta, massa, sordesa i no per defecte, no, simplement per manca d'orella i ofuscació: la del clan, la de la cova preeminent.