Prioritzar, més que res

Dimarts 29 d'abril 2014

El celler de Can Roca ja no és el primer restaurant del món. Diuen que ara és el segon. No m'afecta massa. Tinc tots els números per a no anar-hi i no serà pas per manca de ganes. Prioritzo i intento allargar els diners per fer coses que em puguin plaure sense caure en el ressentiment de no poder anar a restaurants d'aquest nivell i no pensar que són espais reservats per esnobs, masses vegades, a desgrat, ho haig d'escoltar i no m'agrada. Errats o cultivadors d'enveja biliar malsana. Només m'és qüestió de butxaca. Un luxe que em seria massa costós permetre-me'l per por d'acostumar-m'hi i no arribar. Defensor d'aquests espais pel valor afegit que donen i pel ressò mundà que poden arribar a tenir, exageracions incloses. Sí, anar a buscar el menú de cap d'any a Can Juvany, alguna vegada entaular-me a ca l'Albert a la Barceloneta i poca cosa més em marquen els límits. Tirar de pizzeries segures i de restaurants d'estar per casa amb sorpresa inclosa, a voltes molt agradable i a tombarelles aixecant-he la camisa per a no tornar mai més. A can Roca, a cals pares, hi vaig estar, quan el pare va complir els seixanta anys. Estava molt malalt i tenia ganes d'anar a passar el dia de la festa major de Vic a Girona. Diada de Sant Miquel dels Sants, el dia cinc de juliol, ell va néixer el dia dos. Pagava el dinar i, casualment, sense saber on érem, ens entaulàrem en el millor lloc on he menjat arròs negre sense entrebancs i un llenguado deliciós. Del vi no en parlo perquè ja ni el sé ... tot un altre món que tampoc conec massa, però, com el bon menjar, els gaudeixo i em plau que hi hagi gent que ho facin, em fa feliç. Detalls que fan viure, sona a tòpic i m'ho prenc com una realitat que celebro.