L'hora del futbol

Dimarts 1 d'abril 2013

Tranquil·litat. Dia de repòs esperant que arribi l'hora del futbol. Ja hauré fet el dia. No suporto dir una cosa com aquesta, el colmo de la impassibilitat i la sublimació del poca-pena. Necessitats cobertes i entabanat pel Barça, el nostre circ romà. No ho critico. No hi cerco masses explicacions. Una necessitat. M'hi emprenyo, critico i crido quan no ho fan bé i quan fan gol. Esbravar-se. Cap certesa i més serenitat, no massa tampoc, a mesura que passen els anys. Petita permissivitat a un relatiu fanatisme controlable i sabut que no passa més enllà de l'esport i del respecte, o no, al rival sempre que no emprenyi gaire. Si et respecten, respectes i, moltes vegades, quasi bé sempre, evites el conflicte i es sol entendre el per què. Política més a l'abast de tothom. Una altra explicació. Tolerància dins la tolerància. Corresponsabilitat amb cartes marcades. Em molesta molt més un altre tipus de fanatisme, se'm fa intolerable, el que es presenta emmascarat de veritat divinitzada, mai erràtic, acusador, lliure de pecat i de culpa, el que fa anar la història sempre a la seva conveniència rancuniosament, fent mal, volent mostrar una façana de bondat que enganya només als que volen viure enganyats i els convé perpetuar aquesta manera de fer, de fer mal, vull dir.