Allò ranci

Diumenge 13 d'abril 2014

Recollir signatures. Sembla que ha afluixat. És normal. Comença a arribar l'hora de la definició. Diumenge de Rams i, com cada any, la crònica es repeteix. Mirar i remenar pintures a Plaça que no he fet hores d'ara encara. Feina per la tarda. Pintures d'artistes més o menys professionals amb major o menor encert. Molta pintura d'omplir parets, paisatgística, hereva de l'escola olotina, per a confortar existències benpensants i de mentalitat endreçada petitburgesa. N'hi ha que m'agraden, altres de gust que no s'adiu. Solo mirar i no comprar mai res. A hores d'ara, si fos per mi, el món, econòmicament parlant, quedaria aturat. La perversió de l'austeritat i del món miserable de l'estalvi que retalla, el que escurça la vida i el del no consum portat fins a l'angúnia, em faria culpable del bloqueig econòmic total. Una realitat. Res es mou. Perversió. El peix que es mossega la cua. No m'agrada. No em ve de gust parlar-ne. Aquest vespre, també com cada any, se'm veurà aturat al carrer de Sant Josep, veient passar els armats i la Mare de Déu dels Dolors com davallen carrer de la Riera avall amb un silenci respectuós, només trencat pel retruc del tambó i  de l'Stabar Mater Dolorosa cantat. Tot molt tètric. Bufetades per portat la Mare de Déu. La podria portar. Cap mena de ganes, ja s'ho poden ven fer. Mirar i no participar. Una mena de manifestació anacrònica d'aquell Vic ranci i ancestral que fa certa por, que va existir i cert que en queden rèmores, herència d'un passat instal·lat en la fe, en el patiment i en l'austeritat d'una terra originàriament pobre i aïllada.