A ningú li convé

Diumenge 5 d'octubre 2014

He dormit onze hores. Un excés. Tinc la sensació que la meva vida està feta de petits glops d'excés no pas dolents, però tampoc bons i sempre poc definits. No m'amoïna. Només ho constato. No és bo treballar tant, no és bo arribar al cap de setmana esgotat. Ridícul i patètic, com ho és haver dormit onze hores. No em consola que se'm digui que ho necessitava. Ningú necessita dormir onze hores. M'irrita i ho intento dissimular. Quan es dorm massa o es dorm massa poc, senyal que quelcom grinyola. És el cas. Ho crec. Desfer, deixar, interessos per ocupacions no del tot plaents o obligades per la necessitat reparadora del descans, del dormir o de la falsa desconnexió, una ximpleria autogestionària com qualsevol d'altra, no arribo a capir si val massa la pena o si s'hauria d'anomenar pel seu nom, allò que tant costa de fer. Un avantatge: ahir, ajeure'm i redescobrir, feia molt de temps, tornar a escoltar el silenci, una contradicció ... un cap d'any a Anàs, al Pallars Sobirà. Les vaques ja no feien sonar les esquetlles i no poder arribar ni a llegir una sola pàgina del jo confesso. Ulls clucs i deixar-me emportar per una malentesa tranquil·litat gens autogestionada, però profundament gratificant i tossudament rebutjada sense cap mena de sentit, ni de lògica, perquè sóc com sóc i hereu d'una tossuderia molt particular que em provoca obviar aquests petits plaers que són els que fan viure i donen sentit a la vida.