Abastable

Divendres 3 d'octubre 2014

No m'haig pas d'enganyar. M'agrada somiar, no pas com a embogiment, ni com utopia, més com a fugida de la realitat, del món que em toca viure, sense trobar que sigui dolent ni res semblant, però amb la necessitat de voler, d'intentar, viure'l per sobre, en paral·lel, i mantenir una mena de il·lusió desil·lusionada sense sobrepassar els límits, i, la veritat, no sé massa quins són i ni quins poden ser. Demà tornar a treballar i enfilar cap a la trobada familiar a Siuret a cavall entre Osona i el Ripollès. Es veu que d'aquesta pràctica se'n diu cap de setmana, no pas belga, no pas. Un petit somni, dels que solo tenir, realitzable. No fa massa, aquesta setmana o la passada, ja no ho sé, una cantata de Bach a la ràdio, mig escoltada a la feina, oferta des de l'església de Sant Tomàs de Leipzig. El meu somni, abastable, de poder escoltar en viu una peça, qualsevol, allà, i si fora a l'església de Sant Nicolau, m'és igual. No he estat mai a Leipzig. M'agradaria. De Bach, només he escoltat en viu alguna cosa a la Pietat de Vic i a la Madeleine de Paris, una passió segons Sant Lluc; la resta, enllaunat, sense contacte, tot imaginari i mancat de l'orgàsmia del contacte de la música escoltada en les esglésies de Bach, a on va tocar, a on va trepitjar. El meu darrer petit gran somni,  a la meva mesura, abastable, del tot o gens, mai se sap.