Si hagués estat dinosaure

Dilluns 6 d'octubre 2014

És molt probable que si hagués estat dinosaure, m'hauria extingit. S'ha de ser evolutiu, evolucionista i saber evolucionar. Tinc els meus seriosos dubtes que formi part d'aquesta espècie. Evolutiu no més enllà del que que convingui sense fer-ne la norma. El meu encaix o desencaix. Virtut o problema. Van sobreviure rèptils i microorganismes resistents a tot, quan encara no es parlava de resiliència. Com ara, sensació d'estar envoltat d'evolutius. Avui, vuitanta anys dels fets d'octubre. País malalt d'història. Cap fet, cap història, ni aquells, ni els del mil set-cent catorze, ni els del trenta nou, extrapolables al moment que ens toca viure. Quina mania! Quina ximpleria, el voler-ho relacionar tot. Un moment, unes circumstàncies, uns personatges i una gent, llavors i ara. Paral·lelismes? Els que es vulguin trobar, que hi siguin, una altra història immersa en el món de la hipòtesi, digne per arguments novel·lats, els que ara estan de moda, valgui la credibilitat i la imaginació. Embastat amb pinces. Tot arran d'un article de el Periódico, i mira que n'és de dolent el diari, del director adjunt, un tal Juancho Dumall, lliçó d'història catalana, nivell com en Montilla i dels que no saben on han aterrat, ínfim i de manual poc contrastat. Certa raó, petita, més que gran, sobre la capacitat històrica evolutiva de les elits polítiques, socials i econòmiques catalanes fins al procés. Res de nou i res de no sabut. Ara, bona part, no tota, criden independència i, això sí, l'article, cap mena de capacitat per a demanar-se el per què de l'evolució si ha estat per necessitat, per supervivència o per emprenyament. No cal ser un dinosaure. Evolució per pura lògica. Als dinosaures també els ha, i ens ha, tocat, evolucionar, per necessitat, per voler fugir del parc juràssic que ens ofereixen els no evolutius que s'emparen en lleis i tribunals tronats. Ens convé.