L'enigma del ser feliç

Dilluns 13 d'octubre 2014

El que compta a la vida, és ser feliç. Em molesta aquesta expressió. Egoista, primària i carregada d'una profunda innocuïtat. No em sulfuro, només ho obvio i em malmiro als que ho diuen. No passa d'aquí. No em considero infeliç, trist potser sí, i desenganyat de masses coses. Ho deixo. Em costa entendre la felicitat sense contenir una elevada dosi d'idiotesa inconscient, de permanent no fugida de la infantesa pretesament feliç, quan, moltes vegades, no ha estat altra cosa que la precipitació cap al desengany i de la infelicitat amagada i somorta, enbarnizada d'una capa lluent de felicitat mal entesa, la del bon rotllo i del somriure fàcil amagador i aparent. Em costa suportar-ho, com el no fer, la falsa felicitat del benestar, de la cova, monòtona, miratge i enredaire, la que cadascú s'imposa sense plantejar-se l'origen, del lloc on surt per arribar a port, des del desengany per assolir un mínim de la cerca que hom vol. Tot arran d'una estona d'espera mig adormida a la mútua on m'han curat el dit ferit. Veig que dóna seure sense fer res. Filosofia domèstica, sabuda i resabuda, la vista des de l'òptica personal no contrastada i de validesa relativa. Em criden.