Sobrant

Dimarts 14 d'octubre 2014

Si els hi rumio una mica, els hi pillo. Ahir una columna a la Vanguardia sobre el Modiano. Parlar de la melangia. No m'agrada (gaire) Modiano. Passejant enyorat, entotsolat en la seva melangia, aferrat a records filtrats per uns vidres entelats. El meu badar. Ganes de llegir-lo, com de votar, com de decidir, com el fugir del què no m'agrada, ni del què no vull. Tots els gustos són vàlids i cap és dogmàtic, com les idees, els ideals o les aficions. Els meus són uns i no uns altres i el meu món és el que és, petit i gran, restringit i ampli. Predisposicions afectades. Modiano, només llegit una remota volta que no en recordo res i n'estic encuriosit per fer-ne coneixença i intel·lectualment intimar. Me l'imagino, sols me l'imagino, com un mestre del badar sofisticat i allunat d'aquesta mena de gràcia de sentir-se més puta que les gallines i ser pillat dia sí, dia no, i dos també amb l'enuig d'haver d'escoltar al qui s'escolta. El meu món allunyat, plausible, bo i dolent, com el que no em convenç i em resulta sobrant i no pas massa interessant per excés mediàtic i de gràcia, al meu entendre, poc graciosa i d'una mena d'afectació no pas massa agradosa.