La cinquena

Divendres 10 d'octubre 2014

Muerto el perro, muerta la rabia o matar rates a cops de sac. Ahir, dels inútils me'n vaig descuidar dos: el Cañete i el delegat de sanitat madrileny. La cinquena, la que obvio escoltar a casa per massa popular i per considerar-me estúpidament massa elitista, estúpidament. L'hauria d'escoltar més sovint. Ahir a la ràdio, com sempre, aquesta vegada l'orquestra simfònica del Vallès, la cinquena, la del Beethoven. El que sento. Difícil d'explicar. Arrauxat. A cop calent, com la bona amiga, la Carme, filla del Puiglagulla, un dels homes més savis que he conegut mai. Reiteració. Ho dec haver especificat més d'una vegada. M'és igual, la nostra existència està plena de reiteracions i de monotonies no tan grates com el què comporta la cinquena. Em conformaria amb aquesta mena de monotonia feta d'audicions plaents. Música no relaxat. Es diu. Ho diuen els que no hi entenen o els que es pensen que en saben. Beethoven excita. Clar ho vaig tenir un dia a Sevilla, sortint d'un concert. No tocaven la cinquena. Aquella vegada va estar la setena, una de les més belles i més desconegudes, i el cel em va semblar més excitant i més clar que mai, i era nit mig tancada. Seure's al Gaucho i prendre's un parell de laines, sí, un parell o tres, o quatre ... a Sevilla hi fa calor i les nits són llargues. No relaxant amb la necessitat de pair i de no prejutjar que la música, la clàssica, relaxa. Una ximpleria quan la cinquena i la música del mestre de Bonn, el que sento, no deixen de ser secrecions de lava volcànica sonora, gens relaxants, i de plaer que no han de ser secrecions volcàniques o humanes, més relaxants o d'expansió més explicita, menys implícita, i transportables a l'àmbit purament intel·lectual i para de comptar; ara, com sempre, ho solo tallar.