M'agradava aquell Liceu

Dijous 16 d'octubre 2014

Treure'm, me'ls han tret, el punts del dit i he aprofitat per passejar i desintoxicar-me de feina, de política i de confusions emanades d'una i altra cosa. Feia un sol gens calorós i gota fred. Tardor de tarda plàcida. El barri de Remei. Multicultural, si és que això vol dir alguna cosa. Aquests dies, no hi aniré, la Traviata al Liceu. En parlen molt bé. Escoltada i l'he vista munt de vegades. No em faria res tornar-hi. Peça rodona. Fa trenta anys que m'agrada l'òpera i sensació d'haver fet força el mateix ara que quan tenia vint anys. No m'amoïna. M'encurioseix. Cap valor ni cap mèrit, només una opció. M'agradava aquell Liceu d'abans, el de la burgesia que se'l feia seu , avesada al repertori clàssic i convencional, com si fora la cosa més natural del món alternar socialment durant els entreactes, després d'haver escoltat Verdi, Wagner o Puccini. També m'agrada el d'ara, més republicà i menys natural, un xic artificiós i més nouvingut. Vàlid i abastable a tothom. Se'n deu dir socialització de la cultura, o no sabria com dir-ho. Com sempre, sensació de no encaixar, de no formar part activa ni en un, l'antic, ni en l'altre, el modern, però amb la necessitat d'anar-hi trenta anys més per un únic motiu, a més del ritual, del parafernal estar: la música.

Comentaris