Cases barates

Dimarts 7 d'octubre 2014

Hi ha un tipus d'habitatges que hom anomena cases barates. Es troben arreu. Austeres, buides de qualsevol mena d'artifici i de sofisticació. Avui, aprofitant la bonança, he tornat anar a Manlleu a passejar pel Ter. M'agraden els rius. Una hora i mitja dóna per força. Seure, escriure, llegir, passejar i observar. Com a Vic, barris sencers de cases del Riera, un contractista de cases barates  del darrer franquisme. Totes iguals, pintades iguals, o diferents, segons, suposo, l'ordenança municipal. No pas lletges, però sense cap bellesa destacable. Cap mena de caràcter més enllà de la insipidesa ambiental. Estètica, purament obrera i funcional, particular, sense elegància i ni cap mena de distintiu que els hi atorgui res d'especial que els porti a defugir de la pulcra uniformitat. Pulcres, sense cap mena de dubte, el què més els hi escau. Gairebé totes ben conservades, pintades i repintades, façanes, portes, baranes ... El valor de l'esforç, del treball, de les hores enterrades al taller, a la fàbrica i manllevades al saber, al conèixer i al viure emprat d'una altra manera que no és la meva ni la vull. Recompte en hores, en inversió per a reformar ... cases cares, molt cares. El valor d'un vida viscuda, sí, viscuda, en diuen. Vàlid. El seu sentit, no pas el meu, no pas. Pulcritud i què més? Cap mena de degradació externa, misèria tampoc. Aquella digna pulcritud amb la que em vaig criar  i llunyana rememoració d'una lectura del Múñoz Molina, i no era Plenilunio, un altra, no la recordo, només n'he llegides dues i recordo haver llegit que parlava de la pulcra dignidad de la sencillez. Compartible al lliure arbitri de cadascú: el meu el tinc força clar, sense ser universalment vàlid, res del què opino i del què dic ho és.