Hi ha moments que cal

Dimecres 15 d'octubre 2014

Els accessos d'ira deuen denotar poca intel·ligència. Ahir al matí abans de les deu un de pronunciat i de certa importància. No calia. Massa sovint. Abans no em passava. Alguna molla deu estar fluixa. A partir de les deu, el què vaig escoltar, em va comportar serenor i una falsa acceptació lògica i raonable. Avui, raonat i en estat de xoc. Confós. Rumiar. Com el què sol passar amb la febre, acceptació, abaltiment i eufòria fora de la normalitat. De cop baixa i ara, fa moltes hores, tornar a la normalitat. Temperatura normal. Cruesa. Sensació forània d'acovardiment i d'ensarronada, l'enèsima, però amb la responsabilitat de la no defallença i de seguir el camí traçat amb unes fites que potser no eren les que tocaven i les que ens van dir que no han estat. Tanta opacitat i tant de misteri m'esborrona i m'incomoda, és veritat. Si un dia vaig anar a l'snack, va ser perquè vaig desobeir la mare i no la vaig ni entabanar, ni enganyar, només hi vaig tornar l'endemà perquè vaig considerar lògic i plausible anar a un local que me'l vaig fer meu sense gaires plantejaments que anessin més enllà d'aquesta extensa frase. Mai he deixat de ser ni bon ni mal minyó, per més transgressions que hagi estat partícip amb consciència o sense. Fets consumats. La llei és bona i s'ha de complir quan és útil i et deixa avançar, si no és el cas, obviar-la i transgredir. Agradar a tothom no serveix de res, no agrades a ningú i et fas mal a tu mateix. No acceptar la imposició de la mare. No volia que anés a l'snack. Deien que era mal vist, molt mal vist, sense saber perquè o per les afirmacions contundents sorgides de la llengua dels moralistes de tota la vida, els que no saben res de res i menys de la vida, els que la perden opositant per l'eternitat fent viure un infern, el que volen evitar eternament, a tot Déu que els envolta. No vaig ser un valent com tampoc un covard. La covardia hagués estat no tornar-hi o cercar alternatives falses, excuses o no anar-hi per por pel simple fet d'existir una llei escrita o no escrita no convenient als meus interessos. Fer-li entendre hauria estat una temeritat i una inutilitat. Impossible el raonament. Tirar pel dret. Saltar la tanca i acceptar-ne les conseqüències sense por que no vol pas dir valentia, però amb la consideració que hi ha moments que cal o se m'escapa de les meves perspectives, vés a saber, vés.