El refugi dels sons

Dijous 2 d'octubre 2014

He començat el jo confesso del Jaume Cabré. Un totxo de llibre pel què fa al volum. Mil pàgines. En porto llegides no pas més de trenta. De moment, perdedor. Costa seguir el fil. Poca intriga. Bona literatura. Molt ben escrit i no sóc ningú per dir-hi ni per entendre-hi. Diferent dels llibres de l'Umberto Eco. Un altre tipus de seriositat. Cabré, un d'aquells escriptors dels que ho dec haver llegit gairebé tot, que m'agrada i que no m'apassiona. És d'aquells que, quan publica, compro i llegeixo pel simple fet d'admirar la qualitat, del nivell, més enllà dels continguts i del possible entreteniment. Destacaria una obra, la que sempre he considerat com una de les millors coses que he llegit: fra Junoi i l'agonia dels sons. L'ostracisme, la marginació i el viure en un món apartat i clos, amb l'única evasió del record de la música no escoltada, sols registrada en la memòria i evocada embogidorament amb la presència rotunda de tota la seva absència.