Certa estrangeria
Dimecres 7 d'agost 2013
Avui dia de Sant Albert i jo per les espanyes. És la primera vegada, potser és quelcom psicològic o m'emboira la il.lusió que en alguna hora propera ja no formaré part del Reino, que em sento estranger. Els aragonesos me'n fan sentir. No noto aquella arrogància menyspreadora d'altres vegades i que consti que mai he tingut problemes d'aquesta mena. S'adonen clarament d'on sóc i d'on vinc. El menyspreu i l'anticatalanisme hi deu ser igual o pitjor. Els trobo desorientats. Saben o no saben res, com la major part de nosaltres, del que realment està passant. No es creuen del tot que marxarem, els seria molt fàcil retenir-nos, però certament en saben tan poc com nosaltres de marxar. No en sabran mai. A nosaltres ens forcen a saber-ne. L'obstinació els deu ofuscar la intel.ligència. No sóc pas dels que consideri més llestos a uns o a uns altres. Més que la major o menor llestor, el que m'enutge són les pors. El dia a dia de la gent sol ser igual arreu. La política pels polítics i les idees pels que es fan anomenar intel.lectuals. La gent feina a viure i a pagar la hipoteca. M'adono que s'adonen que els catalans de la meva generació ja no som aquells que es conformen amb els negocis del Boletín Oficial del Estado, amb el que diu la Vanguardia, amb les pors d'Unió democràtica i dels partits afins, amb disposar de quatre xavos més a la butxaca o amb infraestructures promeses mai o mal acabades. També deuen saber que Déu ni do els que queden encara que pensen d'aquesta manera i els deu donar certes esperances. La situació ha canviat i no crec que hi hagi marxa enrere, s'ha espatllat i poca gent vol reparar el cotxe atrotinat. No, no voldrien que marxéssim, ho noto, però també veig que no ens volen perdre com a bons veïns, jo tampoc els vull perdre ... ens tracten interessadament bé, com a bons clients que solem ser i com a gent mesuradament gastadora. Dintre poca estona passejada pel meandre del Guadalivar i Albarracín, tota ella de cases vermelles, enfilada pedres amunt. A les vuit concert de música antiga a la iglesia de Santiago.
Avui dia de Sant Albert i jo per les espanyes. És la primera vegada, potser és quelcom psicològic o m'emboira la il.lusió que en alguna hora propera ja no formaré part del Reino, que em sento estranger. Els aragonesos me'n fan sentir. No noto aquella arrogància menyspreadora d'altres vegades i que consti que mai he tingut problemes d'aquesta mena. S'adonen clarament d'on sóc i d'on vinc. El menyspreu i l'anticatalanisme hi deu ser igual o pitjor. Els trobo desorientats. Saben o no saben res, com la major part de nosaltres, del que realment està passant. No es creuen del tot que marxarem, els seria molt fàcil retenir-nos, però certament en saben tan poc com nosaltres de marxar. No en sabran mai. A nosaltres ens forcen a saber-ne. L'obstinació els deu ofuscar la intel.ligència. No sóc pas dels que consideri més llestos a uns o a uns altres. Més que la major o menor llestor, el que m'enutge són les pors. El dia a dia de la gent sol ser igual arreu. La política pels polítics i les idees pels que es fan anomenar intel.lectuals. La gent feina a viure i a pagar la hipoteca. M'adono que s'adonen que els catalans de la meva generació ja no som aquells que es conformen amb els negocis del Boletín Oficial del Estado, amb el que diu la Vanguardia, amb les pors d'Unió democràtica i dels partits afins, amb disposar de quatre xavos més a la butxaca o amb infraestructures promeses mai o mal acabades. També deuen saber que Déu ni do els que queden encara que pensen d'aquesta manera i els deu donar certes esperances. La situació ha canviat i no crec que hi hagi marxa enrere, s'ha espatllat i poca gent vol reparar el cotxe atrotinat. No, no voldrien que marxéssim, ho noto, però també veig que no ens volen perdre com a bons veïns, jo tampoc els vull perdre ... ens tracten interessadament bé, com a bons clients que solem ser i com a gent mesuradament gastadora. Dintre poca estona passejada pel meandre del Guadalivar i Albarracín, tota ella de cases vermelles, enfilada pedres amunt. A les vuit concert de música antiga a la iglesia de Santiago.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada