Educació especial

Dissabte 3 d'agost 2013

M'adono, especialment a la feina, que a la majoria de la gent els costa molt, sempre que no sigui el cap o algú jeràrquicament superior, que algú igual necessiti criats i minyones per fer la seva feina. És quelcom que no es tolera massa i comporta enrabiades i disputes per part dels afectats i incomprensió per la part necessitada d'ajuda. Intento entendre-ho i ho solo tolerar més del que ho fa la majoria, això no vol dir que comparteixi massa aquesta mena de comportament. Servir-se dels altres i d'ajuda permanent, altra cosa és en moments concrets, crec que deu formar part d'una mena d'educació especial. Una mena d'educació feta d'obviar la quotidianitat i que els afers domèstics els responsabilitzis a la gent del teu entorn com a cosa natural i, el més greu, està en l'exigència un cop s'ha dit el que es vol i et consideres exempt de qualsevol responsabilitat en l'afer encomanat. Certa cultura de la por, de la irresponsabilitat, de no assumir l'error com un fet natural ... tot molt subconscient, però molt real i desagradós pels que ho reben, malgrat la tolerància receptiva d'uns o altres pugui ser major, menor o nul.la.