El compacte
Divendres 30 d'agost 2013
Uns dels avantatges del nou cotxe és el compacte de quatre Cd's. Semblo un nen petit amb una joguina. M'és igual. Ara hi tinc quatre compactes de la Ute Lemper, versionista de cançons de cabaret berlinès dels anys vint i trenta, músiques d'Hollander, Spoliansky, Nelson i Weill. Cantant d'adaptacions de la Piaf, Moustaki, Brel i d'alguna cosa de Gershwin. Camí entre el cabaret alemany, la chanson, el jazz i el musical de Broadway. Es tracta d'una d'aquelles cantants que em pot arribar a captivar i no sols per la seva veu. Esvelta, alta, prima, madura, bella, atractiva, teatral ... és una d'aquelles dones que omple tota l'escena i no només amb les cançons, actua i sobre-actua. Versions molt particular de tot el que canta, sigui de qui sigui. M'agrada molt la versió del t'es beau, tu sais de la Piaf i música de Moustaki. Quina és millor? Una és autèntica, l'altra és particular. L'he vista actuar dues vegades. La primera al Palau. Anava tota negra i tenyida morena, sols un piano, ella i l'entorn. La recordo asseguda al terra interpretant el Surabaya-Johnny del Happy End d'en Kurt Weill, una imatge que em quedarà, teatralitat en estat pur, lletra dramàtica, vides trencades, passions brutes i gairebé animals, amors impossibles i sempre errats, malgrat el somni de l'amor ideal del Youkali de Weill no desapareix mai i poca cosa té a veure que la vida sigui dura i desendreçada, sempre és vida. Una segona vegada va ser a l'Auditori. Rossa, provocativament elegant amb un vestit vermell fins als peus i sí, en va cantar una de les meves al més pur estil novaiorquès, una altra d'en Weill, speak low, i no calia parlar ni alt ni baix, només callar i escoltar.
Uns dels avantatges del nou cotxe és el compacte de quatre Cd's. Semblo un nen petit amb una joguina. M'és igual. Ara hi tinc quatre compactes de la Ute Lemper, versionista de cançons de cabaret berlinès dels anys vint i trenta, músiques d'Hollander, Spoliansky, Nelson i Weill. Cantant d'adaptacions de la Piaf, Moustaki, Brel i d'alguna cosa de Gershwin. Camí entre el cabaret alemany, la chanson, el jazz i el musical de Broadway. Es tracta d'una d'aquelles cantants que em pot arribar a captivar i no sols per la seva veu. Esvelta, alta, prima, madura, bella, atractiva, teatral ... és una d'aquelles dones que omple tota l'escena i no només amb les cançons, actua i sobre-actua. Versions molt particular de tot el que canta, sigui de qui sigui. M'agrada molt la versió del t'es beau, tu sais de la Piaf i música de Moustaki. Quina és millor? Una és autèntica, l'altra és particular. L'he vista actuar dues vegades. La primera al Palau. Anava tota negra i tenyida morena, sols un piano, ella i l'entorn. La recordo asseguda al terra interpretant el Surabaya-Johnny del Happy End d'en Kurt Weill, una imatge que em quedarà, teatralitat en estat pur, lletra dramàtica, vides trencades, passions brutes i gairebé animals, amors impossibles i sempre errats, malgrat el somni de l'amor ideal del Youkali de Weill no desapareix mai i poca cosa té a veure que la vida sigui dura i desendreçada, sempre és vida. Una segona vegada va ser a l'Auditori. Rossa, provocativament elegant amb un vestit vermell fins als peus i sí, en va cantar una de les meves al més pur estil novaiorquès, una altra d'en Weill, speak low, i no calia parlar ni alt ni baix, només callar i escoltar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada