Els blogs
Dijous 15 d'agost 2013
Mare de Déu d'agost, mitja Catalunya de festa major. Sempre que puc faig una llegida a tres o quatre blogs fixes i en repasso algun de perdut connectat per un enllaç o altra. N'hi ha un de concret, és d'un tal Ricard Biel, que si no vaig errat, hi arribo a partir del Directe-cat. És un bon blog, està bé, malgrat no comparteixi massa el contingut de fons. Estic d'acord en la globalitat del que tracta. Toca allò que no sona i sol arribar al moll de l'os del tarannà català. És respectuós en les seves opinions. El que no m'agrada massa és la sonoritat del relat, em sona com a poc avançament cap al res, cap al lloc a on som ara i no hem d'estar. Situat en un campus de certa derrota on tot sembla ser relatiu i transitori. Situació de país sense moure's de l'atzucac. Tots sabem que els catalans som el que som i estem a on estem més per mèrits nostres que per desmèrits dels altres. No cal repetir-ho constantment ni auto flagel·lar-se totes les hores del dia, ja ho sabem que anat així fins ara. Estar aturat sempre a la mateixa estació no ens porta a enlloc i ja no fa gràcia això d'anar fent la puta i la ramoneta. Ara toca canviar d'estació. A on ens portarà? No ho sabem, el pa que hi donen a la que estem ja el sabem, misèria, peixets raquítics, molta gent poruga i altres que no volen perdre els seus interessos encara que sigui a costa de la pobresa dels altres. Tot això ja ho sabem i el país és el que és i serà el que serà amb la mateixa gent que tenim ara. Em sol sorprendre com un poble es pugui passar tres-cents anys esperant aturat en una mena d'andana i gairebé acontentar-se realitzant petis moviments de maniobres ferroviàries. Petites maniobres i poca cosa més s'ha fet fins ara, intents d'arrancada i de fugida, però sempre aturats i és culpa nostra, sembla que no volem posar carbó al tren i fugir. Aquest senyor em sembla estar immers, com molta gent que conec i del meu entorn més proper, en aquest estadi de no arrencada eterna. Sortosament s'ha arribat a un punt on molta gent comença a portar senalles plenes de carbó a la màquina amb la condició que deixi de maniobrar a la via morta, no cal tota aquesta fumarel·la i tota aquesta fressa, i prengui la via dreta que ens porti a la propera estació de nom indeterminat o molt concret. Innecessari millorar la que tenim ni calen més maniobres.
Mare de Déu d'agost, mitja Catalunya de festa major. Sempre que puc faig una llegida a tres o quatre blogs fixes i en repasso algun de perdut connectat per un enllaç o altra. N'hi ha un de concret, és d'un tal Ricard Biel, que si no vaig errat, hi arribo a partir del Directe-cat. És un bon blog, està bé, malgrat no comparteixi massa el contingut de fons. Estic d'acord en la globalitat del que tracta. Toca allò que no sona i sol arribar al moll de l'os del tarannà català. És respectuós en les seves opinions. El que no m'agrada massa és la sonoritat del relat, em sona com a poc avançament cap al res, cap al lloc a on som ara i no hem d'estar. Situat en un campus de certa derrota on tot sembla ser relatiu i transitori. Situació de país sense moure's de l'atzucac. Tots sabem que els catalans som el que som i estem a on estem més per mèrits nostres que per desmèrits dels altres. No cal repetir-ho constantment ni auto flagel·lar-se totes les hores del dia, ja ho sabem que anat així fins ara. Estar aturat sempre a la mateixa estació no ens porta a enlloc i ja no fa gràcia això d'anar fent la puta i la ramoneta. Ara toca canviar d'estació. A on ens portarà? No ho sabem, el pa que hi donen a la que estem ja el sabem, misèria, peixets raquítics, molta gent poruga i altres que no volen perdre els seus interessos encara que sigui a costa de la pobresa dels altres. Tot això ja ho sabem i el país és el que és i serà el que serà amb la mateixa gent que tenim ara. Em sol sorprendre com un poble es pugui passar tres-cents anys esperant aturat en una mena d'andana i gairebé acontentar-se realitzant petis moviments de maniobres ferroviàries. Petites maniobres i poca cosa més s'ha fet fins ara, intents d'arrancada i de fugida, però sempre aturats i és culpa nostra, sembla que no volem posar carbó al tren i fugir. Aquest senyor em sembla estar immers, com molta gent que conec i del meu entorn més proper, en aquest estadi de no arrencada eterna. Sortosament s'ha arribat a un punt on molta gent comença a portar senalles plenes de carbó a la màquina amb la condició que deixi de maniobrar a la via morta, no cal tota aquesta fumarel·la i tota aquesta fressa, i prengui la via dreta que ens porti a la propera estació de nom indeterminat o molt concret. Innecessari millorar la que tenim ni calen més maniobres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada