Ploure a Saragossa

Dijous 8 d'agost 2013

Ahir es va arribar tard, mitja nit tocades, cinc o sis hores de cotxe. Per primera vegada vaig passar per Saragossa núvol i amb pluja. Era diferent. La ingratitud d'aquella terra aspra i plena de sol em va semblar més lleugera. Gairebé pluja fins a mig Monegros i començament de la fosca. A Lleida fosc del tot i la Seu Vella esquerra enllà. Tornàvem de Conca. Segona vegada que hi estava, sempre de cuita-corrents. Ciutat que no he vist mai sencera i tot el que he vist ho he vist dues vegades. M'agrada veure les ciutats a la meva manera, petejar-ho al màxim, seure a les terrasses, prendre un cafè, escoltar la gent ... i m'adono que això ja deu formar part d'altres èpoques. L'estació de la crisi té aturat a tothom, als que la pateixen i als que no, aquests terroritzats per poder-la patir a qualsevol hora, només una minoria tira pel dret i jo en una situació que mai és la que m'agrada. Conca, impressió de terra pobra i amb poca empenta. Castella. Ciutat poc cuidada, mal endreçada, poc turisme i una catedral i un casc antic interessants. Darrera la catedral, camí de les cases penjades, una creu immensa dedicada a José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, deixat morir pel Franco a la presó d'Alacant. Li hauria fet ombra, un massa llest i l'altre un simple carnisser d'homes. Apropiació de la ideologia i veneració del sacrificat. Molèstia personal pel fet que encara perduri la visibilitat de símbols d'aquesta mena. Em pot valdre la memòria com a història, mai la veneració i molt menys la justificació.