Sant Julià d'Auvèrnia
Diumenge 25 d'agost 2013
Article de l'Antoni Ylla-Català al 9Nou de divendres sobre Sant Pellaire, el vint-vuit d'agost, festivitat de Sant Julià d'Auvèrnia. Em porta records: partits de futbol a Borgonyà, de futbol sala a la pista del barri de santa Anna, cerveses amb els companys, de sopars i un any, no hi vaig tornar, celebració institucional amb missa inclosa als Dolors de Vic. Bon article. Tracta de la desaparició de les adoberies a Vic. Tot molt tècnic, el senyor és químic jubilat adober, i enyor, compartit, d'un passat no retornable i temps proustòfil de passat retrobat en la memòria. S'han fet coses malament i no era necessari. Vivim en un país que volem ser més papistes que el Papa i el nostre interès no va més enllà del curt termini. El curt termini sol ser massa llunyà. Només ens sol interessar el que passarà cinc segons després del pressent immediat i tot s'acaba aquí. Difícil de pensar a mig i a llarg termini. Impossible moltes vegades. D'acord que la política mediambiental ha estat nefasta. Quan era petit i no tan petit, no existia cap regulació, els diners manaven a cabassats i tothom feia la vista grossa. El Meder, des del Remei a l'aiguabarreig del Gurri, baixava del color de les tintures de les pelleries i, segons les hores del dia, els set colors de l'arc de Sant Martí no eren més que una riota de la policromia. Feina, hores extres, riquesa i moltes famílies en vivien, mirar a l'altre cantó i les pudors ofenien poc o no es deia. Als anys noranta a l'altre cantó: normatives incompatibles amb la realitat que s'agreugen amb el tripartit i amb els happy flowers d'iniciativa verds, gairebé tan patètics com els socialistes que no han trepitjat mai una fàbrica i el seu món només ha estat trepitjar aules universitàries. A l'articulista li dono tota la raó. Ho fonamenta molt en la política i en les polítiques mediambientals i en el posterior tancament de les pelleries per insostenibilitat del sistema i per la desunió dels pellaires per fer una política comuna. Cadascú a la seva, en dedueixo de l'article. Hi estic d'acord i ho puc saber, de ple o de resquitllada. Hi vaig treballar molts anys. Ho vaig viure. Sóc dels que tinc el meu punt de vista particular i segurament algú no hi estarà d'acord, però penso que es podia haver fet quelcom més. No tot ha estat culpa dels polítics i de les polítiques emprades pels governs de torn a l'Estat i a Catalunya. Culpa, la seva, la tenen els empresaris adobers, els treballadors acomodats i una certa riquesa de la comarca capaç d'absorbir els excedents del tèxtil i de les adoberies a sectors emergents de les càrniques i de la logística, ha fet que l'impacte no fóra traumàtic. Si les coses s'hagueren fet millor, una part de les adoberies i el tèxtil encara hi seria. Ara no hi són o en queda alguna de residual i el procés és irreversible i d'impossible retorn. Crec, i ho dic en tota sinceritat, que no es va apostar per la innovació ni per l'excel.lència. Es va arribar a un moment que el curtit espanyol i català ja no era el Marroc d'Europa, i la desubicació per costos, per mà d'obra mal pagada, consumidora de moltes hores extres i consentidament explotada era una evidència. Qüestió apart seria l'aspecte moral d'aquest plantejament, no hi entro ni hi vull entrar. Aquell era el moment de fer un altre plantejament i no es va fer, i quan es va voler fer, era massa tard. Poca investigació, no a totes les empreses, és cert, estructures de personal on existia massa funcionariat d'empresa privada sense masses reptes professionals i de dinàmiques professionals caduques, tot suma i tecnificació dedicada exclusivament a augmentar la productivitat i no gaire fixació en la qualitat. Hauria estat millor apostar per més qualitat i menys quantitat, a la llarga més diners. Immediatesa, obviar I+D i valor afegit. No es va fer, o es va fer poc i tard. Diner fàcil i del dia a a dia, com s'havia fet sempre. Incidir també amb la manca de polítiques formatives dels treballadors. El país ha pallarolejat sovint, massa, les polítiques de formació sempre hi han estat, almenys sobre el paper, la realitat una altra, els recursos s'han pressupostat i no està clar si han arribat o si s'han aplicat i on han anat a parar els diners, tot molt tèrbol, molt confús i sembla ser molt justificable. Tuf. Opinions molt personals i refutables, és clar. Ho veig així. La sort de la Comarca ha estat la riquesa i la capacitat d'absorció i també ha estat la seva desgràcia. Manca d'unió i poca adaptació als temps moderns. La comarca no va tocar fons econòmica ni industrialment. Es regenera quan es toca fons, no queda cap més remei. Cal fixar-nos en l'Anoia i a Igualada i, diferent per anticipació, per mirar més enllà de l'immediat termini i dels durus de la cartera del dia a dia, en la Toscana. Algunes pelleries hi perduren en un i altre indret i fan aquell article que aquí no hem sabut fer i que no poden fer ni al Marroc, ni a Nigèria, ni a la Xina, ni a Turquia i que em temo que ja el comencen a saber fer al Brasil. I+D i valor afegit.
Article de l'Antoni Ylla-Català al 9Nou de divendres sobre Sant Pellaire, el vint-vuit d'agost, festivitat de Sant Julià d'Auvèrnia. Em porta records: partits de futbol a Borgonyà, de futbol sala a la pista del barri de santa Anna, cerveses amb els companys, de sopars i un any, no hi vaig tornar, celebració institucional amb missa inclosa als Dolors de Vic. Bon article. Tracta de la desaparició de les adoberies a Vic. Tot molt tècnic, el senyor és químic jubilat adober, i enyor, compartit, d'un passat no retornable i temps proustòfil de passat retrobat en la memòria. S'han fet coses malament i no era necessari. Vivim en un país que volem ser més papistes que el Papa i el nostre interès no va més enllà del curt termini. El curt termini sol ser massa llunyà. Només ens sol interessar el que passarà cinc segons després del pressent immediat i tot s'acaba aquí. Difícil de pensar a mig i a llarg termini. Impossible moltes vegades. D'acord que la política mediambiental ha estat nefasta. Quan era petit i no tan petit, no existia cap regulació, els diners manaven a cabassats i tothom feia la vista grossa. El Meder, des del Remei a l'aiguabarreig del Gurri, baixava del color de les tintures de les pelleries i, segons les hores del dia, els set colors de l'arc de Sant Martí no eren més que una riota de la policromia. Feina, hores extres, riquesa i moltes famílies en vivien, mirar a l'altre cantó i les pudors ofenien poc o no es deia. Als anys noranta a l'altre cantó: normatives incompatibles amb la realitat que s'agreugen amb el tripartit i amb els happy flowers d'iniciativa verds, gairebé tan patètics com els socialistes que no han trepitjat mai una fàbrica i el seu món només ha estat trepitjar aules universitàries. A l'articulista li dono tota la raó. Ho fonamenta molt en la política i en les polítiques mediambientals i en el posterior tancament de les pelleries per insostenibilitat del sistema i per la desunió dels pellaires per fer una política comuna. Cadascú a la seva, en dedueixo de l'article. Hi estic d'acord i ho puc saber, de ple o de resquitllada. Hi vaig treballar molts anys. Ho vaig viure. Sóc dels que tinc el meu punt de vista particular i segurament algú no hi estarà d'acord, però penso que es podia haver fet quelcom més. No tot ha estat culpa dels polítics i de les polítiques emprades pels governs de torn a l'Estat i a Catalunya. Culpa, la seva, la tenen els empresaris adobers, els treballadors acomodats i una certa riquesa de la comarca capaç d'absorbir els excedents del tèxtil i de les adoberies a sectors emergents de les càrniques i de la logística, ha fet que l'impacte no fóra traumàtic. Si les coses s'hagueren fet millor, una part de les adoberies i el tèxtil encara hi seria. Ara no hi són o en queda alguna de residual i el procés és irreversible i d'impossible retorn. Crec, i ho dic en tota sinceritat, que no es va apostar per la innovació ni per l'excel.lència. Es va arribar a un moment que el curtit espanyol i català ja no era el Marroc d'Europa, i la desubicació per costos, per mà d'obra mal pagada, consumidora de moltes hores extres i consentidament explotada era una evidència. Qüestió apart seria l'aspecte moral d'aquest plantejament, no hi entro ni hi vull entrar. Aquell era el moment de fer un altre plantejament i no es va fer, i quan es va voler fer, era massa tard. Poca investigació, no a totes les empreses, és cert, estructures de personal on existia massa funcionariat d'empresa privada sense masses reptes professionals i de dinàmiques professionals caduques, tot suma i tecnificació dedicada exclusivament a augmentar la productivitat i no gaire fixació en la qualitat. Hauria estat millor apostar per més qualitat i menys quantitat, a la llarga més diners. Immediatesa, obviar I+D i valor afegit. No es va fer, o es va fer poc i tard. Diner fàcil i del dia a a dia, com s'havia fet sempre. Incidir també amb la manca de polítiques formatives dels treballadors. El país ha pallarolejat sovint, massa, les polítiques de formació sempre hi han estat, almenys sobre el paper, la realitat una altra, els recursos s'han pressupostat i no està clar si han arribat o si s'han aplicat i on han anat a parar els diners, tot molt tèrbol, molt confús i sembla ser molt justificable. Tuf. Opinions molt personals i refutables, és clar. Ho veig així. La sort de la Comarca ha estat la riquesa i la capacitat d'absorció i també ha estat la seva desgràcia. Manca d'unió i poca adaptació als temps moderns. La comarca no va tocar fons econòmica ni industrialment. Es regenera quan es toca fons, no queda cap més remei. Cal fixar-nos en l'Anoia i a Igualada i, diferent per anticipació, per mirar més enllà de l'immediat termini i dels durus de la cartera del dia a dia, en la Toscana. Algunes pelleries hi perduren en un i altre indret i fan aquell article que aquí no hem sabut fer i que no poden fer ni al Marroc, ni a Nigèria, ni a la Xina, ni a Turquia i que em temo que ja el comencen a saber fer al Brasil. I+D i valor afegit.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada