Desubicats permanents

Divendres 2 d'agost 2013

No em sorprèn massa que una colla de socialistes catalans, molts d'ells d'adopció, encara vulguin pertànyer al Reino de España i m'està molt bé que una bona colla, la majoria no adoptats, en vulguin marxar. Trobaria molt més lògic que en volguessin marxar tots i no voler deprendre tant d'algú que saps que mai t'entendrà ni et voldrà entendre, que l'única cosa que sap del mot federal és que està inclòs en el diccionari i que no li veu cap aplicació pràctica. Dels que en volen marxar, què en puc dir? El de sempre, no gaire res o masses coses, ja no ho sé, i en conec més d'un. Anys enrere, quan poca gent parlava d'independència i el país vivia en una mena de populisme recol·lector de peixets causants de la gana que patim ara, et deien que eres un coi de pagès mancat de món. Socialistes catalans, homes i dones oberts i desperts, federalistes, amb estudis, amb bones feines poc escarrassades, amb certa idealització del món obrer malgrat no haver trepitjat mai una fàbrica ni haver estat mai darrera d'una màquina, gent amb bons salaris i cultura socialista de saló ... celebro, és lògic, la seva futura migració. Em costa entendre que els altres no ho vulguin i es vulguin federar amb algú que no en té ni la més mínima idea del seu significat. Em dec haver de creure que aposten per arribar a ser una mena de ciutadans del món quan a l'altre cantó ni món ni res: Espanya.