Ensenyar

Dilluns 26 d'agost 2013

Sempre m'havia sorprès quan era petit si algú es comprava un cotxe, els pares també ho feien, l'havien d'anar a ensenyar. Amics i parents gaudien de l'espectacle. Tothom valorava la nova adquisició i en deia la seva. El cotxe com a símbol d'estatus social i econòmic en una societat que s'ha passat d'anar en carro, en mula o a peu a estar motoritzada. Feia il.lusió als ensenyadors i  feia sentir importants als opinadors i enorgullien la gent gran que veien prosperar els seus fills, i els altres mostraven certa enveja. Més o menys el sistema funcionava d'aquesta manera. Avui m'ha passat una cosa semblant. Divendres vaig canviar de cotxe. En tenia un de molt vell i atrotinat. Ara n'he comprat un de segona mà no tan atrotinat. Quan la gent l'ha vist, opinions i molta curiositat de veure què coi m'havia comprat, cosa que jo puc passar sense mirar ni opinar de cap dels cotxes que es compri algú. No me'n puc ni assabentar. Els cotxes no m'interessen gens. Mal fet. Postura egoista i desinteressada envers els altres. Dels cotxes només sé que tenen quatres rodes, un volant i que per córrer s'hi ha de posar benzina. Quan veig un cotxe sembla que em passin un fanal pel cul. No m'agrada gens la gent que mostren sempre l'actitud de fer fàstics de tot i els manca il.lusió per les petites coses agradables de la vida. Jo no era així, no en sóc i no me'n vull tornar del tot. M'il.lusionava molt abans i ara molt poc. Recuperar il.lusions, un nou repte, i compartir-la, és agraït, avui ho he comprovat i m'ha agradat, no m'ho esperava. Recuperar la fe, més igual, la vaig perdre i no tinc cap interès immediat a recuperar-la, no em serveix i em sembla que en puc prescindir. No ho puc afirmar categòricament, res és definitiu, només ho és la mort. La il.lusió, encara que en sigui un bri, la vull i m'agradaria ensenyar-la i que tothom la veiés.