La maria
Diumenge 11 d'agost 2013
Al núvol un article de fa dos o tres dies d'en Bernat Puigtobella sobre l'assignatura maria del franquisme, la formación del espíritu nacional, i recull d'impressions de gent que van rebre aquell tipus de formació. Ha estat una de les coses de la vida que m'he estalviat en tota la seva extensió, sols en vaig rebre les engrunes cap al final i encara d'una manera molt laxa. Crec que no em vaig perdre gaire res de bo. Els pares em van enviar a Sant Miquel de Vic i el nostre bisbe Ramon, en Masnou, d'una casa de pagès de Santa Eugènia de Berga aprop de Vic, era el que manava més a l'escola aquells darrers anys seixanta i no estava massa per aquestes històries. Bisbe català i catalanista en temps difícils i persona que no se l'hi ha fet mai l'homenatge que es mereix. La societat vigatana i catalana li deu, la llengua ha perdurat gràcies a molts de nosaltres i a gent com ell. Per edat m'hauria tocat de resquitllada, és cert, rebre més aquesta mena de formació. A gent del seixanta-u que van anar als nacionals els va tocar partir intensament les tonteries del règim a les acaballes. El pare es va negar en rodó que anés als nacionals del barri per motius polítics obvis i la mare pel fet que la majoria de gent de l'escola del barri eren fills d'immigrants andalusos i extremenys i a Sant Miquel hi anava la flor i nata de la societat vigatana i el millor de la comarca. Ras i curt, la cosa va anar així. De formación del espíritu nacional en vaig fer alguna vegada de forma molt residual i per exigències curriculars, em puc arribar a imaginar, quan era molt petit i allò no tenia cap mena de valor, ni llibre hi havia. Aquesta farsa la feien fer al capellà més sinistre i mediocre de l'escola. A Sant Miquel sabien el que es feien. Tot ell era un home gris, es deia Capdevila de cognom, també ensenyava llatí als petits, el coneixíem com a mossèn sifon perquè era papissot i quan parlava castellà no l'entenia ni Déu nostre Senyor, ni falta feia pel que deia. Un personatge desastrós com molts d'aquella època. Ens l'havíem d'escoltar encara que no l'entenguéssim. Eren els temps que les hòsties anaven barates i no totes sortien del sagrari per anar a parar al calze, moltes baixaven del cel i te les trobaves estampades al clatell o a la galta. Tot molt senzill.
Al núvol un article de fa dos o tres dies d'en Bernat Puigtobella sobre l'assignatura maria del franquisme, la formación del espíritu nacional, i recull d'impressions de gent que van rebre aquell tipus de formació. Ha estat una de les coses de la vida que m'he estalviat en tota la seva extensió, sols en vaig rebre les engrunes cap al final i encara d'una manera molt laxa. Crec que no em vaig perdre gaire res de bo. Els pares em van enviar a Sant Miquel de Vic i el nostre bisbe Ramon, en Masnou, d'una casa de pagès de Santa Eugènia de Berga aprop de Vic, era el que manava més a l'escola aquells darrers anys seixanta i no estava massa per aquestes històries. Bisbe català i catalanista en temps difícils i persona que no se l'hi ha fet mai l'homenatge que es mereix. La societat vigatana i catalana li deu, la llengua ha perdurat gràcies a molts de nosaltres i a gent com ell. Per edat m'hauria tocat de resquitllada, és cert, rebre més aquesta mena de formació. A gent del seixanta-u que van anar als nacionals els va tocar partir intensament les tonteries del règim a les acaballes. El pare es va negar en rodó que anés als nacionals del barri per motius polítics obvis i la mare pel fet que la majoria de gent de l'escola del barri eren fills d'immigrants andalusos i extremenys i a Sant Miquel hi anava la flor i nata de la societat vigatana i el millor de la comarca. Ras i curt, la cosa va anar així. De formación del espíritu nacional en vaig fer alguna vegada de forma molt residual i per exigències curriculars, em puc arribar a imaginar, quan era molt petit i allò no tenia cap mena de valor, ni llibre hi havia. Aquesta farsa la feien fer al capellà més sinistre i mediocre de l'escola. A Sant Miquel sabien el que es feien. Tot ell era un home gris, es deia Capdevila de cognom, també ensenyava llatí als petits, el coneixíem com a mossèn sifon perquè era papissot i quan parlava castellà no l'entenia ni Déu nostre Senyor, ni falta feia pel que deia. Un personatge desastrós com molts d'aquella època. Ens l'havíem d'escoltar encara que no l'entenguéssim. Eren els temps que les hòsties anaven barates i no totes sortien del sagrari per anar a parar al calze, moltes baixaven del cel i te les trobaves estampades al clatell o a la galta. Tot molt senzill.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada