L'ermita de Sant Ramon

Dissabte 31 d'agost 2013

Diada de Sant Ramon. Fa tres anys de l'absència física de la mare i en fa alguns més de l'absència mental. Se'n va anar en una mala anyada, de sobte, en pocs dies, sense fer cap fressa, potser millor per ella i per a tots, ja no hi feia res al món. Mai sabré si hauria volgut deixar-nos així. Segur que no li hauria agradat gens veure's com va acabar, sense saber on era i qui era. Havia estat una dona presumida, educada i feia gala d'una elegància molt personal. N'he heretat coses i altres, les més atapeïdes i les inquietuds, són herència del pare. Quaranta quatre anys fa de la fotografia. Era el dia de Sant Ramon. Fotografia que m'ha penjat al Facebock  l'Agustinet de Lleida, el segon de la primera fila a mà dreta, un de rosset. Dia de la primera comunió a l'ermita de Sant Ramon, sortint de Vic direcció Prats de Lluçanès. Ermita, casualitats de la vida, propietat del llavors avi de la Cristina. Al terra hi havia espígol i devia fer bona olor. La família Cunill de Vic hi havia anat una estona abans a oir la missa del sant i a cantar els goigs. Els vaig poder escoltar per les noces d'or dels sogres, tots em semblen igual, com les lletanies. El pare va llogar un auto de línia, el d'en Pous de Manlleu que parava a Can Comella i tenia el despatx al costat de la farmàcia Genís a la Rambla del Carme de Vic. En aquella època, ni el pare, ni cap dels seus germans, ni els de la mare, tenien cotxe. L'auto de línia va anar a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar tota la parentela de la mare i llavors va parar davant de l'hotel Colon de Vic a buscar la família del pare i els va portar a casa i tots plegats, entaforats a l'auto de línia, vàrem enfilar cap a l'ermita de Sant Ramon. Està tot igual, l'han restaurat fa poc, em sembla que van dir. De les fotografies d'aquella època poca gent queda, només dues dones atrotinades de dos germans de la mare i la germana petita del pare, la de Lleida, en plena forma. Dels cosins restem tots menys un de la banda de la mare, gairebé tots els de la fotografia ho són, hi ha alguns amiguets i amiguetes del barri, i ens és grat recordar aquells temps sense enyor ni sense recança, simplement com a temps passats de la millor manera possible i  mostrar-ne una certa idealització, accentuant els bons moments i intentant no pensar massa en els dolents. Crec que, en general, vàrem ser nens força feliços, no massa consentits, però, això sí, estimats.