Clapades

Divendres 13 de desembre 2013

Em dec encomanar de l'apatia o d'alguna mena de cosa estranya que no dec saber massa què és, però darrerament em passa una cosa que mai m'havia passat. De cansat hi vaig, ja ho sé, i entre setmana més. Em caldrien més hores de son, no tantes de treball i algunes més de lectura, de música i d'escriure. És el que m'agrada fer i m'ha servit per reviscolar-me d'uns anys passats difícils, massa difícils, en l'àmbit personal. No era d'això del què volia parlar. El dimecres champions a cals Bardolet i unes solemnes clapades al sofà sense veure el Barça sencer. Em sap greu pels amos de la casa, sempre em conviden, diuen que el futbol sense mi no és al mateix i m'ho crec. No em fan cas, em deixen clapar i, quan algú crida o fan algun gol, em desperto de cop. Qui em conegui i qui em vegi, es pensarà que els foto una una guatlla, i és veritat, clapo mirant el futbol. El Barça, aquest Barça ja no m'apassiona, el segueixo, no deixaré de ser-ne, coses pitjors he vist, hauria de passar-ne una de molt grossa, però, si sóc sincer, no em satisfà, no m'omple, a voltes juguen molt bé i a voltes allò sembla un joc d'ous i em temo que es deuen contaminar per la mediocritat ambiental que es respira a l'entitat, d'aquesta mena de política de no ser ni això ni allò, tot com aigua de marduix, influïts per una dialèctica pobra i suada i per uns mitjans tendenciosament massa llagoters ... tinc la sensació que em passin un fanal pel cul ... deuen ser sensacions o, potser, cansament que va més enllà del real del dia a dia i que provoca les clapades a la tribuna llogada a cap preu al còmode sofà d'en Sebastià i la Carme. Clapades que fan feredat, potser millor, així callo i no faig mal de cap, però callant el futbol no és el mateix, no, no ho és. Avui toca Atlàntida, anem a veure una comèdia, no sé quina, espero no quedar clapat, ja seria el colmo.