Ganes d'allitar-me a les nou

Divendres 20 de desembre 2013

A hores d'ara un setmana de vacances. M'ajauria al sofà i em miraria la tele, no faria res del què solo fer, ni llegiria, ni escoltaria música, ni escriuria, ja em vagarà i, si no, tinc tot un any per endavant. La majoria els desaprofiten tots i no passa res o passa el què passa. Segurament miraria qualsevol merda que em distragués, escollir, capacitat de destriar el què es vol i el què es necessita a cada moment. Ara no ho puc fer i ho faria de gust, m'allitaria a les nou escoltant en Barril i tindria dolços somnis d'esgotament. A les nou, sortir de casa per anar al sopar de l'empresa. Em fa molta mandra, molta. Voldria haver-me'n desentès del tot quan he plegat. Menjaré bé, ho sé. Beure poca cosa, ho sé, porto cotxe. No m'ho passaré pas malament, ho sé, però em mandreja i la son em té baldat hores d'ara. No és un sopar d'amics. És un sopar de companys, de gent que fora de l'entorn professional se'm desubiquen. Només són una part de vivència comuna, temporal i determinada per una casuística que ningú pot capir com ha estat, te'ls trobes i t'acompanyen una etapa de la vida, llavors els perds, tot s'acaba, te n'oblides, en trobes uns altres i el percentatge de grau relacional que els hi dono és relativament petit, la feina m'és un mitjà per a intentar viure com vull. Amb els amics no passa ben bé el mateix, malgrat siguin fruit d'una troballa i d'una casualitat, perduren i els lligams són uns altres. A la feina tot diferent, relacions més o menys estretes lligades a un entorn molt concret molt finit en l'espai, en el temps i, amb una mica de sort, en les xarxes socials. Al sopar, alguna conversa puntual amb algú, en privat i en públic, el recurs fàcil de l'acudit, de la bertranada o les anècdotes suades del dia a dia feiner, anècdotes que, la veritat, no em solen importar massa. Dec ser estrany.