Smile

Dimecres 25 de desembre 2013

Ara mateix Smile cantada per en Nat King Cole. Música de Nadal. Estic melancòlic. Dinar de cosins, els de sempre, els que quedem, les restes del naufragi. Rememorar infanteses felices, ho van ser, és cert, idealitzades, segur, però les vam viure i les vam sentir així. Vàrem estimar als pares i ells ens van estimar a nosaltres. Smile. Ahir a cagar el tió i oblidar-me de la missa del gall. Fa anys que no hi vaig, de fet a casa no hi anàvem mai, el pares només eren catòlics de precepte, no estaven de gaires hòsties. Cap capellà, cap monja a la família, significatiu, eren gent pencaire i gens gemegaire, gemegar feina de capellans i de ganduls solien dir. No, no és bona la mala bava. Tres anys fa que es va a cagar el tió a Calldetenes. Una altra història. Joc d'il·lusionar als nens, se'ls enreda, se'ls menteix, qüestió de fe. Fotut quan no se'n té. Enyoro les nits de Nadal antigues, les d'anar a l'snack i enfilar cap a les sagramentaries, el lloc més ranci de Vic i on feien la missa més curta. Tot un ritual. No crec en res i m'agradava anar-hi, una contradicció. Ara m'ho perdo. Memorables els sermons de mossèn Ramírez, un pobre capellà i un pobre home en tots els sentits, condemnant al foc etern als rics, als que tenia al davant, les mateixes patums del vigatanisme resclosit de sempre, els que se'n reien i els que s'emprenyaven per la seva pobra i previsible duresa dialèctica. Comentar el sermó, el ritual de la coca i la llonganissa del ressopó. Un altre ritual. Tot quedava així fins l'any vinent i, curiós, mai s'oblidava de reclamar l'almoina per les pobres monges de vida inútil clausurades al convent, no, no se n'oblidava, formava part del ritual i a besar el nen Jesús amb el sobret a la safata. Sempre el mateix. El sol surt i es pon, la gent neix i mort, el cicle de la vida. És Nadal i ho és al meu carrer, a la meva ciutat i al meu país. Smile.