Música pels solsticis

Dimarts 10 de desembre 2013

Com a historiador titulat, hauria de parlar del simposi Espanya contra Catalunya i de les reaccions histèriques que ha portat a manifestar-se alguns sectors molt concrets de l'espanyolisme ranci i tronat. D'història puc dir que en conec i en sé més que la mitjana de la gent que m'envolta i no ho puc negar, si ho negués mentiria com fan els castellans quan capgiren tota realitat que no lligi amb la que ells voldrien. En aquest cas volen negar una violència històrica contra el Principat que qualsevol historiador amb una mica de rigor no pot obviar, i em sobta, o ja no, que els historiadors castellans, com acadèmics, callin tots. Vanes paraules dels populars que viuen a Catalunya i molt patètiques i intel.lectualment lamentables les del Ribera quan desacredita als historiadors del simposi. Sé de què parlo. Em dol no poder-hi ser. M'interessa gairebé tot el que es farà. Ho seguiré per internet. En Ribera deu estar per sobre de la història i del territori a on li ha tocat viure. Un ciutadà del món, d'arreu i d'enlloc. Deixar-ho estar. Ignorància, incultura i misèria genètica deu ser el cas. Immigrant pintat d'espanyolista afaitat i polit. Ressentit. Volta de truita. M'interessa més fer el que estic fent ara mateix, escriure a mà. Lletra mal feta, nerviosa i ràpida, tatxadures, rectificacions i escoltar un compacte d'una peça que molt m'estimo, Beethoven, la suite del ballet les criatures de Prometeu. No sé què ho fa, però la música de Beethoven sempre em ve molt més de gust escoltar-la en dues èpoques molt concretes de l'any. Em fa imaginar que les estacions, els solsticis i allò que se'n deia abans, el canvi de sangs, un estat nerviós més alterat o més deprimit, hi pugui incidir, imaginacions o constatacions. Es tracta d'un músic que pels volts de Nadal el solo escoltar sovint, o m'és útil com a música de fons mentre escric o llegeixo, sempre amb el menjador a les fosques i suportat sols amb una concentrada llum de lectura. També és temps d'òpera, italiana, Verdi, Donizzeti, Cilea i Giordano. Res més. Llavors, mai he entès perquè, em torna la dèria de tornar-lo a escoltar pels volts de Sant Joan, les simfonies i els concerts de piano, el quart sobretot solen fer el fet. Época de primeres finestres obertes i de lectures matineres o de vespres tardans. Bach m'acompanya gairebé durant tot l'any i em tiranitza de forma exclusiva per la Setmana Santa. Suggestió que fa reviure, sort en tinc. Avui a la ràdio uns lieders de Wagner mai escoltats, m'ha fet l'efecte que escoltés fragments del Tristany i Isolda, ves a saber qui es va inspirar en qui. Música d'amor apassionadament romàntic. Lieders dedicats a Mathilde Wesendonk, la dona del protector suís de Wagner, musa i amant del músic a Zurich. Amor impossible i, cap i a la fi, adúlter inspirador d'una obra mestra. La genialitat perdona el pecat si és que n'hi ha cap.