Ni això ni allò

Diumenge 29 de desembre 2013

Darrer dia de vacances. Ni content, ni trist, ni angoixat, no sé si deu ser normal. Tampoc tinc ganes d'anar a treballar com tampoc en tinc de quedar-me a casa a fer sempre el mateix. De fet, a la feina també sol ser sempre igual. Qüestió de tipus de rutina. Hi ha qui li agrada, altres ho tolerem i, com a molt, ens pot arribar a no desagradar del tot. Cal quelcom més. A les set i pocs minuts ja era de peus a terra i com sempre el mateix amb variacions, avui la canço de la terra de Mahler i ara el concert per a violoncel de Schumann, una de les peces emblemàtiques del repertori romàntic. M'ha vingut de gust posar el vinil encara que el temps no acompanyi. El sol ho esguerra tot i la gespa del parc de sota casa està glaçada. El violoncel com a instrument, després de la veu, més afí als sentiments humans, s'abraça, transmet sensualitat i atorga multitud de matisos que en altres no trobo, fins i tot en el piano, massa metàl·lic, massa dur i, això sí, més ric cromàticament. Tot opinable. L'Imma llegeix al sofà del davant i crec que li agrada, m'ha comentat que no el coneixia. És un d'aquells concerts ideals per escoltar quan plou i millor quan neva, sí, quan neva, com va passar una vegada al pis del passeig. Seia al sofà del segon pis del dúplex, escoltava el concert i mirava per les finestres abocades al passeig gairebé desert i sense trànsit. Quietud i silenci. Veia caure els flocs de neu a les teulades, als terrats i plana enllà pels verals de Manlleu i de Roda, l'Esquirol no es podia veure, la nevada era intensa. Bellesa, com la música en si mateixa, qualsevol, sempre que sigui plaent. Em costa entendre la vida sense, com a complement, com una necessitat, com a desendreça del silenci o com a part de la vida domèstica, potser, no ho sé. A cals pares sempre hi era present, la mare sempre n'escoltava, la seva, el pare sempre treballava i musicalment era molt negat, no passava d'en Machín i en Jorge Sepúlveda, una o dues cançons com a molt i para de comptar, s'atabalava. Em perdura el tarannà matern, com a complement del silenci, de la lectura i de pensaments que a vegades no caldrien, els que dificulten i no tenir-ne embruteix, necessari i dilema. Ni això ni allò. No em puc imaginar una llar sense música, només feta a base de silencis, parlar, crits i oracions, complementen, veritat i ho solo associar a tristor o a altres inquietuds no concordants a les meves. Parer.