Envellir

Dijous 12 de desembre 2013

Mourir, cela n'est rien
Mourir, la belle affaire!
Mais  viellir ... Oh! viellir.

Manllevo aquests tres versos d'una cançó d'en Jacques Brel, els versos de la tonada. Avui m'han vingut al cap quan he aparcat el cotxe tornant de la feina, eren les quatre tocades, el rellotge ja havia donat una volta sencera, no em canso, sense queixa, de reiterar-ho, ho dec tenir massa present i no sé si és bo. Hi ha certes coses a la vida que s'han de fer amb dignitat i amb la major naturalitat possible. Ho tinc clar, sí, li tinc, i, a més, m'agrada sentir-ho així. Etapes. Estacions que cal passar fins arribar a destí, una estació apel·lada eternitat o oblit, ningú en torna, ningú ho sap. Una d'aquestes petites coses de la vida que valen realment la pena és el saber envellir. M'agrada envellir, atresoro saviesa, obstinació, experiència, malhumor, ironia, sarcasme i dies, molts dies, viscuts. Viure-ho amb les transformacions del cos i sense voler ni ser ni fer el què no ets ni el què no es pot. Sortia del cotxe mentre acabava d'escoltar notícies a la ràdio. Tema del dia, la consulta i la pregunta. Força satisfet, me n'hauria agradat una altra i sola, possible, però, de moment, ja em va bé, el que vingui ja es veurà. Sortia i arribava una dona, la que aparca al costat. Una dona d'aquelles que de jove, hi ho sé del cert per oïda, no l'havia vist mai llavors, es feia mirar i encara ara li dura. És cert, li dura, es fa mirar. Certa elegància. Molt ben vestida. De bona societat. Adinerada. Fidel a l'Atlàntida i als actes socials i culturals rellevants de la ciutat. Es veu i es palpa i no em demaneu per què. La pega, sempre n'hi sol haver alguna, elegància més escaient a una dona de trenta o quaranta anys. Quan es passa de la seixantena certa roba, cert pentinat ... no escauen i quan el cos se'l vol regular massa i no se li deixa fer el curs lògic de la vida, es fàcil que es destrempi. Estar prima com un secall per a mantenir el tipus de joveneta i mostrar la cara arrugada com una pansa, et delata i, al meu entendre, el digne encant que té envellir se'n va en orris. El problema de l'estrofa. Ho sospito.