La tercera

Dimecres 18 de desembre 2013

No ha passat res d'excepcional, poques sacsejades. No em desagrada, tampoc em plau. A hores d'ara, reclòs a casa. Torno del carrer de fer un encàrrec. Poca gent a enlloc i no és pas pel fred, temps enllà en feia igual o més i els cafès eren plens, ara força buits. Massa por, massa tecnologia i molta, molta, pobresa dialèctica. Altres temps, altres dèries. Avui a la ràdio la tercera de Mahler, una d'aquelles peces que mai me'n cansaria. Moviments lents allargassats i producte de la riquesa decadent de l'imperi dels Hadsburg, dels darrers temps, quan els cafès eren plens i la gent no tenien por de viure. Aquell imperi la meva debilitat, Svevo, Magris, Márai, Roth, Klimt, Haseh, Freud ... què més s'ha de dir? i no eren pas músics. M'estic demanant a hores d'ara per què trobo dolenta la resta de la música que no sigui clàssica. M'ho demano moltes vegades i no sé si tinc un problema. Em molesta que la majoria de la música no em soli agradar, malgrat la pugui tolerar si no emprenya; si ho fa, la detesto de totes totes i no me'n dolo gens. Aquesta no és la qüestió. Consciència que no tota la música que no m'agrada és dolenta, evidentment, potser deu ser que no deu ser tan bona. Hipòtesi. Com el menjar, com el veure, com el vestir, poca cosa a veure el gust amb la qualitat, amb l'estètica, i, encara que sigui personal i subjectiu, trobo perillós fer passar el gust per davant de la qualitat i la feina tècnicament ben feta. Considerat, a títol personal, com un error, com un miratge o com una mena d'engany. La meva possible pretensiosa errònia visió. Quan escolto Mahler em passa com em va passar a Florència, la bellesa, l'estètica m'abroma, em superen i em trastoquen, i si no s'entén ja ho explicaré un altre dia, a hores d'ara el cansament em deixa abatut i no sé si és normal, com tampoc ho deu ser el lento de la tercera, no, no és normal, es diví i no és música de Bach, és música sensiblement exquisida d'un jueu austríac prohibit pels nazis.