Percentatges

Dissabte 14 de desembre 2013

Ahir el colmo, vaig clapar a l'Atlàntida, una comèdia, un musical lleuger, t'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, divertit, distret, amè, bona música, un violí i un piano, tot escoltat entre capcinades i cops de colze de la Cristina, i em despertava sense deixar mai d'escoltar posseït per la somnolència. La gent reia molt. Tenia gràcia el text. Al final copa de cava. El teatre ple. Ara la dèria està en els percentatges que pot arribar a donar el resultat de la consulta. Estic content per l'acord, pel nou pas endavant, pel consens i no ho estic tant per les dues preguntes. La resposta hauria de ser clara i la pregunta única. Només em val un sí sí o un no, un sí no entenc que no vol dir gaire res, una mena de flatus vocis, i no porta a enlloc. Em costa entendre que algú que vota que sí vulgui que Catalunya esdevingui un estat i voti no quan se li demani si aquest estat ha de ser independent, quan se sap que no hi ha altra alternativa. Es deu viure als núvols o certs mitjans han intoxicat més del què caldria i et fan creure en una realitat irreal i interessada. No sé què vol dir aquest no, si jo vull ser algú, no haig de dependre, com a molt puc arribar a interdependre, deu ser el federalisme o el confederalisme que ens volen fer empassar la colla que no se'l creuen ni ells, sols els interessa mantenir l'estatus tronat on viuen. La independència entesa com a no dependència i un no que vol dir sí que vull continuar, d'alguna manera o altre, lligat al qui no em deixa ser independent i que vol que sigui depenent del seu poder com fins ara em capgira l'enteniment. Esdevenir un estat sense ser independent, no dec tenir la capacitat d'entendre-ho o el meu cervell està negat a tota capacitat d'abstracció. Els estats solen ser independents o no ho són, són una altra cosa, com a molt estan federats dins d'una federació ben entesa, no com la que ens volen vendre ni com l'entendrien els altres. Com la tonada, ahora es tarde y ya no te puedo querer. M'empatollo. Callo. Sé el què vull dir i no sé massa si he estat capaç d'expressar-ho. Potser serà tot qüestió de percentatges, de validacions i d'interpretacions, ja es veurà. Suposant que ens deixin fer. Com l'avi Pere, els castellans els has de deixar fer, s'estavellen sols i jo afegiria que els catalans som els mestres del conformisme d'estar per casa i ens il.lusionem amb poca cosa i, massa sovint, sura la indefinició, el del sí no, el caganer que portem dins, la figura que ara ja vol cagar tota la merda i quedar descansat d'una vegada, massa temps de restrenyiment. Sí sí, ja serà hora.