Les poques penques del pencar

Dissabte 21 de desembre 2013

Cap cosa resulta tan horrorosa com la que es pinta de la manera més negra del món, llavors sempre resulta millor del què s'havia imaginat, no costa gaire. Aquesta deu ser l'estratègia dels patidors i dels negativistes, els que, amb el seu patiment i la seva por, sempre se'n surten. Feia molt de temps que no em llevava a quarts d'onze, massa tard pel meu gust i em fa sentir malament, tinc la sensació d'haver perdut el dia i, la veritat, poca cosa tinc a fer. Ahir em queixava d'haver d'anar a sopar, la son sempre em fa la guitza, la resta perfecte. No va ser gota horrorós. Aquests dies acabaré llibres i passaré estones a l'hospital a fer companyia al meu germà, en Guillem. Una pneumònia, ahir hi vaig anar, fotut, molt prim, massa i masses hores de treball no agraïdes, ni pel cos, ni per la ment i, molt em temo, ni per l'entorn. Senyal d'un cos quan es queixa perquè no pot més, aquest no ho fa per gemegar, un bon dia un ja no hi és a temps, llavors tot són planys. Mala raça. Herència de família, treballar, callar, fumar i beure, els que ho fan, i anar tirant amb rodes quadrades de poc avançar. Diuen que això és l'essència de la vida, potser sí, però hi ha vides i vides i en unes es penca irracionalment i en altres les penques solen ser el seu estat natural i la cosa no és ben bé la mateixa.