Som els propers?

Diumenge 1 de desembre 2013

Possible propera víctima, els serveis públics de radiodifusió catalans. Som els propers? Colla d'animals. La intenció hi serà, que se'n surtin ja es veurà. Ho veig difícil, però no impossible. Han demostrat que són uns genocides amb carta blanca carregats de justificacions, de mentides i amb una capacitat genèticament extraordinària per capgirar la realitat i fer quedar com a mentiders els altres. Brètols. Hi ha qui se'ls creu. Paraules del Rajoy defensant Intereconomía i 13TV, la tele dels bisbes, si se li pregunta sobre el tractament comparatiu dels procés català amb el nazisme, es lo que creen la mayoría de los españoles, es queda tan ample i no passa res. Estat d'ignorants. Veritat creguda a base de mentides. El tancament del Canal 9, un atac més contra la cultura i la llengua catalana, és veritat, fet que podia haver passat en qualsevol moment i així ha estat. Quan es té una realitat confusa, quan es vol estar bé amb el dominador, el votés per majoria pensant que et respectarà, tinc la sensació que et tracta com un mocador clínex, et té, et fa servir per mocar-se i et llença ple de mocs quan no et necessita. Deu ser el que els ha passat als valencians amb la seva televisió i als mallorquins amb l'escola, ara se n'adonen i se n'exclamen, millor tard que mai. Sensacions. Al Principat pot passar, per què no? Em consola saber que la societat civil catalana és molt potent, articulada, reivindicativa i que es mou, herència de temps, fins i tot, anteriors a la república. El pòsit s'ha mantingut i actua de forma intensa darrerament. Seria bo constatar que durant els anys del pujolisme va existir un cert adormiment general de cofoisme, d'aturament generalitzat i ara sembla que la cosa ha canviat impulsada per la necessitat i per la incompetència institucional. Els polítics ens han ensorrat massa, els peixos només han anat a parar a uns coves molt concrets i afartats amb o sense discreció. Potser no caldria dir, ja n'he parlat altres vegades, que en temes com la llengua, el tercer sector, l'ensenyament i el sobiranisme, la societat es mou molt més depresa que qualsevol partit. Obsolescència. El que em fa por no és la societat civil, són els polítics, les elits econòmiques i un mitjà molt concret de comunicació subvencionat massa llegit i cregut per un segment de la societat catalana que no destaca precisament per la seva valentia davant de res. M'estimo més, encara que no m'agradin gens, els que van de cara i saps que no en pots ni en vols esperar res. N'hi ha d'altres que volen el que jo vull i relativa, molt relativa, confiança. No em refio dels que sí però és clar, n'hem de parlar, per què la crisi, aquí diem naps i al congreso cols, els hi aprovem totes les lleis antisocials i les retallades, no som capaços d'engegar a pastar fang als que ens posen pals a les rodes i mai arribar a dir les coses pel seu nom ... Em molesten, no me'n refio, gota, com tampoc em refio, aquells que no toquen de peus a terra, aquells que volen millores socials, menys retallades, els que no tenen la capacitat d'encarar la secessió com una millora i no gosen denunciar a cara descoberta el frau fiscal en noms i cognoms davant la societat. La dependència, com el frau, és la misèria. Tots sabem, ara sí, quin pa i donem això de dependre parasitàriament d'un estat que té poder i força i incapacitat d'estimar a ningú que no pensi com ell. Maltractador. Em ve al cap allò de que no es pot tenir la dona borratxa i el vi al bot.